Al principi, tot era camp. La necessitat de desplaçar-se va obrir un corriol que es va fer camí. A la vora del camí hi vam fer parada, i després estatge. Al voltant ens hi vam instal·lar construint cases i carrers, que es van convertir en pobles i ciutats. Per defugir pols i tolls i tota mena d’incomoditats, el carrer es va uniformar amb una capa de pedres tallades manualment i posades de forma regular una al costat de l’altre. Tot just deixaven créixer un bri d’herba o una flor escadussera a la primavera. Vam construir una societat. Les societats mai són equitatives, ni justes, això provoca el descontentament d’una part dels seus components. I allò pensat per conformar el nostre pas es converteix en arma llancívola i símbol de revolta, sigui al maig francès del 68 o a la plaça Urquinaona de l’octubre del 2019.
Posades una al costat de l’altre, les llambordes i les persones, s’unifiquen, perden la seva individualitat per esdevenir carrer i massa social. Vistes singularment, tenen les seves particularitats, les seves arestes, els seus somnis. La seva història pot anar paral·lela, tant quan són letàrgiques com quan esdevenen objecte contundent i protesta, pedra i lluita.
Vicent Carda recupera les llambordes, de pedreres com la de La Vilavella, a la Plana Baixa, que van ser carrer, i en fa instal·lació. Es van poder veure a la Sala Sant Miquel de Castelló el novembre del 2021 i a La Cumprativa de Llorenç del Penedès l’agost del 2022. Algunes d’elles les intervé, les singularitza, les treu de l’anonimat. Les dibuixa sobre paper i refà l’espai, ressegueix la seva cronologia perquè l’oblit no se les endugui. En memoritzar la seva història fa que continuï viva.
Sota les llambordes, al principi, tot era camp, i ara hi ha també espai per fer-hi créixer els somnis.
Ramon Sicart i Batet
