El títol de la novel·la no ens enganya: parla d’amistat. Aquella perla tan preuada que, segons Isabel Allende, resisteix el temps, la distància i el silenci, sempre que sigui verdadera i autèntica. Tant és quan s’inicia: infantesa, adolescència, joventut o edat adulta. Tant és si es pensa igual. Tant és les creences… L’amistat ho venç tot. Doncs, encara que sigui des d’una novel·la, parlem-ne… perquè sempre ve de gust saber-se entre amics i persones que t’aprecien simplement pel que ets i com ets. D’altra banda, si, a més, en aquesta lectura hi barregem amistat i art, la mescla pot ser del tot explosiva, i això és el que ens ofereix de regal extra la novel·la que Sílvia Soler ens presenta: Els vells amics (Editorial Columna, 2017).
Cinc joves artistes (el Marc, la Lídia, el Mateu, l’Ada i el Santi), amb la il·lusió dels divuit anys acabats de fer i amb els somnis de joventut a flor de pell, emprenen un viatge cap a París per tal de visitar una exposició del pintor Gauguin. D’aquest viatge, no només en naixeran il·lusions creatives, sinó que també s’hi començarà a teixir una bonica amistat ferma, que anirà creixent al llarg del temps.
Sens dubte, la barreja d’amistat i art ens garanteix que Els vells amics estigui farcida de sentiment i d’emotivitat, cosa que, inevitablement, genera empatia en el lector, que viurà les alegries, els patiments i les frustracions d’aquests joves que, a mesura que creixen, no només rebran els embats de la vida, sinó que veuran, en alguns casos, com s’esfumen algunes il·lusions creatives. Certament, no sempre és fàcil ser artista… i massa sovint l’artista és un incomprès. Ara bé, de la mateixa manera no sempre mantenir una amistat és senzill, sobretot quan les obligacions diàries de la vida (feina, família, estudis, problemes, preocupacions…) ens lliguen de peus i mans.
Malgrat això, si la base de l’amistat és fiable i bona, sempre trobarem en les converses dels bons amics aquell indret de recer que ens fa sentir còmodes i bé; aquell espai en què podem ser nosaltres mateixos, sense por de ser jutjats… com a molt por de ser aconsellats. Sílvia Soler, doncs, aborda com en el transcurs de la vida tot canvia, fins i tot la manera de percebre els amics, i ho fa amb un estil propi, senzill, dolç i delicat, motiu pel qual la seva prosa s’apropa a la poesia i, per tant, arriba al lector. D’altra banda, Sílvia Soler ens convencerà també que l’amistat, sempre que sigui autèntica, no es perd mai i que, com va afirmar Rabindranath Tagore, la veritable amistat és com una fosforescència que resplendeix millor quan tot és fosc. Compartiu, doncs, aquesta lectura amb els vostres vells amics i gaudiu-ne. Bona lectura!
