L’Ajuntament de Reus ha decidit dedicar l’any 2021 a un dels personatges claus de la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX, Antoni de Bofarull i Brocà (Reus, 1821 – Barcelona, 1892).
Antoni de Bofarull i Brocà va ser advocat, arxiver, escriptor (en vers i en prosa), historiador i traductor. La seva biobibliografia està recollida a l’estudi “Antoni de Bofarull i la Renaixença”, de Jordi Ginebra, publicat l’any 1988 per l’Associació d’Estudis Reusencs, i també a l’assaig “Ideòlegs, gramàtics i escriptors”, també de Jordi Ginebra, publicat per les Edicions del Centre de Lectura (ECLR) el 2006, o al volum “Sis estudis sobre Antoni de Bofarull”, de diversos autors, publicat deu anys abans per les mateixes ECLR.
Era germà d’Andreu de Bofarull (1810-1882), també historiador i arxiver. L’historiador Pere Anguera afirmava l’any 1988, en el pròleg del llibre de Ginebra, que “Antoni de Bofarull és una síntesi perfecta del personal de la Renaixença”, i en ressaltava la seva múltiple activitat.
Antoni de Bofarull i Brocà
Jaume Massó, comissari de l’Any Bofarull, fa les següents notes biogràfiques d’Antoni de Bofarull:
L’advocat, arxiver, escriptor (en vers i en prosa), historiador i àdhuc traductor Antoni de Bofarull i Brocà, nascut al capdamunt del carrer de Monterols (sembla que en una casa que era situada a l’actual número 37)el 3 de novembre de 1821, va morir a Barcelona el 12 de febrer de 1892, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, lloc on treballava i on havia patit –tres dies abans– un atac de feridura que l’obligà a romandre-hi i del qual no es recuperà.
Tot i que potser no sigui tan conegut pels reusencs actuals com el seu germà Andreu (1810-1882), també historiador i arxiver, Antoni (els seus amics li deien Anton) fou un dels personatges claus de la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX.
Joaquim Santasusagna, que li dedicà un capítol del seu llibre Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900, destacava que “l’afecte patriòtic […] li pot ésser assenyalat com el seu superior distintiu i apareix com el motor que l’impulsà a escriure i a actuar. Tothom l’hi reconeix i ell se’n feia una honor per poc que li vingués a tomb”.
Posteriorment, el malaguanyat amic Pere Anguera afirmà (el 1988, en el pròleg al citat llibre de J. Ginebra) que “Antoni de Bofarull és una síntesi perfecta del personal de la Renaixença”, tot ressaltant-ne la múltiple activitat: “¿Qui pot negar el valor de Bofarull com a home síntesi i catalitzador de múltiples iniciatives del moviment, quan tothom sap que a ell es deu la primera gramàtica redactada amb rigor i coneixements, la primera antologia poètica, la primera novel·la en català del Tirant ençà, la primera història general de Catalunya amb pretensions de globalitat temàtica i de rigor científic, escrita no fiant-se dels materials de segona mà o dels d’enderroc provinents de la reconversió de les llegendes en font històrica, sinó després de l’acarament amb els documents originals, l’empenta i la teoria inicial de la restauració dels Jocs florals, les primeres memòries atentes no a la trajectòria privada, sinó a l’esdevenidor vital d’una petita comunitat, que el fan gairebé un precedent de la denominada història de les mentalitats?”.
Arran de l’efemèride –que ja s’acosta– del segon centenari del seu naixement, sintetitzo tot seguit la vida i l’obra d’aquest il·lustre reusenc, ni que sigui de manera massa incompleta, tot avançant-me als actes cívics o acadèmics que espero que es portin a terme en memòria seva al llarg de l’any 2021. Entre altres coses, em sembla important de tenir en compte que l’Arxiu Municipal de Reus i Comarcal del Baix Camp conserva una vintena de manuscrits encara inèdits d’aquest reusenc il·lustre.
El 1839, Antoni de Bofarull es traslladà a Barcelona per a estudiar la carrera de Dret, tot treballant alhora en una casa de comerç. Molt aviat compaginà la seva vida laboral i universitària, força agitada, amb la direcció de la revista satírica El Hongo i amb la publicació de poemes, signats amb el pseudònim “Lo Coblejador de Montcada”. Fou també redactor i cronista teatral dels diaris El Fomento (1845) i El Sol (1849), així com col·laborador del Diario de Barcelona i d’altres periòdics i revistes. El 1846, el seu oncle Pròsper li facilità una feina estable a l’arxiu reial, que –com ja hem vist– esdevindria vitalícia.
Fou un veritable apologista de la llengua i de la cultura catalanes i participà de manera decisiva en la restauració (1859) i el manteniment dels Jocs Florals de Barcelona (sempre va lamentar no haver estat nomenat Mestre en Gai Saber). També va ser soci de mèrit del Centre de Lectura de Reus i membre –de número o corresponent– de diverses acadèmies nacionals, estatals i estrangeres, entre les quals la de Bones Lletres i la de la Història. Treballador infatigable, redactà un gran nombre de textos, assaigs, discursos i monografies, tant de caràcter històric i biogràfic com literari (poesia, teatre i novel·la), tot publicant en vida més d’un centenar de títols, entre articles i llibres, una part considerable dels quals van ser reimpresos o reeditats després de la seva mort.
Edità la primera antologia poètica renaixentista, Los trobadors nous (1858), i –en castellà– una Gramática de la lengua catalana (amb Adolf Blanch, 1867, reeditada posteriorment), així com les grans cròniques medievals catalanes. És autor de la primera novel·la del segle XIX en català, La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant (1862, amb múltiples edicions posteriors), i d’un molt interessant volum de memòries i de costumisme local, Costums que’s perden y recorts que fugen (Reus de 1820 a 1840) (1880, reeditat el 1982). Destacaré, a més, el primerenc recull Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846, amb reedicions de 1956 i 2000) i els nou volums de la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-1878, igualment reeditada a posteriori), que completà amb una Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-1887) i amb una Historia de la Guerra Civil de los Siete Años (editada pòstumament, el anys 1999 i 2000, per l’AER). L’any 1996, l’AER publicà un recull de la seva producció poètica, a cura de Xavier Vall, i, el 2006, Pragma reedità la seva novel·la La mancha del siglo, que havia signat amb el pseudònim “Fr. Anastasio Timora” (la primera edició és de 1850).
El dia de l’enterrament de Bofarull (13 de febrer de 1892), l’historiador i polític Josep Coroleu publicà a La Vanguardia una necrologia –força llarga– del seu amic, que començava així: “Confieso que escribo estas líneas hondamente conmovido. Al proponerme trazar a vuela-pluma los rasgos típicos del anciano escritor, del historiador insigne, del catalán fanático por su patria, recuerdo al amigo fiel, al venerado maestro y siento el corazón henchido de amargura a la idea de que no volverá a resonar en mis oídos su voz ni a ilustrar mi entendimiento su experiencia”. El dia següent, al mateix mitjà, el periodista, escriptor i polític Josep Roca i Roca glossà Bofarull amb un article –d’extensió similar a l’anterior– il·lustrat amb un retrat a la ploma del finat (dibuixat per Josep de Passos). Roca encetava la necrologia d’aquesta manera: “La vida de don Antonio de Bofarull está enlazada íntimamente con el movimiento literario de Cataluña, a partir del año 1840. De este movimiento es el insigne historiador uno de los más denodados atletas. Su fallecimiento, ocurrido en el Archivo de la Corona de Aragón, a consecuencia de un ataque de aplopegía, que le sobrecogió precisamente el día mismo que se cumplían 46 años de su ingreso en aquella casa, presta a la figura del laborioso y sabio archivero un color especial, que tiene algo de la suerte del soldado pundonoroso, que muere valientemente al pie del cañón”.
Com és natural, el seu retrat (realitzat l’any 1957 pel pintor Ramon Viñes) figura a la Galeria de Fills Il·lustres de Reus i, des del 1979, porta el seu nom un carrer de la ciutat, perpendicular al passeig de Prim (per damunt de l’antic Velòdrom).
