Restes de Carnaval, per Mònica López Bages

Clarice Lispector

Aquest 2020 se celebra el centenari del naixement d’una de les escriptores més brillants que ens ha ofert la literatura brasilera del segle XX, Clarice Lispector (1920- 1977). Una ESCRIPTORA en majúscules!

Tan aclaparant com enigmàtica, la seva obra literària —composta per novel·les, contes i cròniques, i escrita en un llenguatge curiós, trencador, altament poètic, i sovint tangible— és un viatge per una quotidianitat macada, en què moltes de les seves protagonistes (gent normal, com la cançó dels Manel), de cop, tenen una revelació, quasi sempre provocada per un fet tan usual que, a qualsevol de nosaltres, li hauria passat desapercebut. Així, en els seus relats, s’inicia un periple intens, de vegades caòtic i angoixant, que va des d’allò que veuen els ulls fins a les profunditats de l’inconscient, que ho deformen tot.

La mateixa Lispector —tal com explica el seu biògraf Benjamin Mosser— afirma «No escric cap a fora, escric cap endins». Una bona síntesi, sens dubte, del seu estil. Ara bé, qui llegeix el que ha escrit qui escriu cap endins no pot esperar trobar-s’ho tot net i endreçat.

Aquest desfici per la introspecció i la fascinació per la femineïtat poden acabar angoixant. Però, alhora, misteriosament, Lispector enganxa. No sabria explicar ben bé per què: potser perquè la lectura dels seus relats —que insinuen el rerefons de la personalitat complexa i captivant de l’escriptora— desperta una necessitat d’agombolar-la (a ella i a la seva literatura) o potser perquè el lector, després del periple per treure l’entrellat de tot plegat, acaba compenetrant-s’hi. Sigui com sigui, Lispector és addictiva.

Per això, és una gran notícia que aquest setembre ens dugui a les llibreries catalanes Restes de Carnaval (Comanegra, 2020), una selecció de quaranta contes de Clarice Lispector traduïts al català per Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas. Tan sols un consell per endinsar-s’hi: si no heu llegit mai Lispector, comenceu per “Felicitat clandestina”… A partir d’aquí, deixeu-vos seduir per tots i cadascun dels seus relats però, tal com ens avisa Benjamin Mosser, aneu amb compte amb la Clarice, perquè el que ella escriu no és literatura. És bruixeria. I, quan comenceu a llegir-la, us n’adonareu. Bona lectura!