De vegades no som prou conscients de la força tel·lúrica de la terra i de la importància que té en el desenvolupament de la vida
Aquestes coses només les percebem quan, ens asseiem en un marge, tot caminant pels camps i, sobretot, quan estem sols. Els excursionistes bé ho sabem. És en aquells moments, moguts pel silenci i acollits per la natura, que aprenem a valorar el que ens envolta.
Aquesta introducció manté una estreta relació amb El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix (Columna Ed. 2017). Un llibre de 40 capítols breus, acompanyat d’unes il·lustracions delicioses de Xavier Cabanach, que ens convida a contemplar la natura. La il·lustració de la coberta ja n’és un exemple, que ens remet placidesa i harmonia en el paisatge primaveral… Els crítics han catalogat l’obra com la pròpia d’un periodista noucentista modern, que observava l’entorn i ens el retratava amb paraules. I així és. De fet, Foix i els gravats de Cabanach ens descriuen el paisatge al llarg de l’any, les transformacions que pateix a causa del pas del temps i del cicle inexorable de les estacions.
Els 40 capítols es poden llegir independentment (n’hi ha que són delicatessen), tot i que, junts, configuren un tot que ens descriu l’entorn que de vegades no sabem copsar prou abnegats dins de la rutina diària. Per fer-ho, Foix parteix del paisatge que coneix, és a dir, el de la Vall del Corb. Sens dubte, per la manera que ens el descriu en percebem l’estima que hi té, així com la gran empatia que hi sent.
Foix usa un llenguatge ric i viu (com la mateixa natura), amb frases curtes, però ben construïdes i enllaçades, que irradien la força natural d’allò que s’està descrivint i explicant. I s’atura, sense por, davant dels arbres i ens els descriu; s’adona de la presència dels homes del camp feinejant i els homenatja… Uns relats plens de sinceritat, que atrauen qualsevol que sàpiga admirar el paisatge. I, per què no dir-ho, plens de màgia. Ara bé, no només se centra en l’entorn més pròxim: també s’hi perceben petjades de paisatges d’altres ciutats a les quals ha viatjat i que no li han passat desapercebuts.
Entre descripció d’un entorn i altre, ens desperta la reflexió en el lector, que observa el canvi, la transformació irrevocable del paisatge per culpa de (o gràcies a) la pressió d’una societat que es mou irremediablement a gran velocitat… Reflexions d’algú d’una certa edat, que pot jutjar amb experiència què ha passat al seu entorn. Una delícia de text, escrit amb saviesa, que destil·la calma, en què s’arriba a concloure que «passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat».
Qui sap… Sigui com sigui, ara que amb l’abril el camp esclata, és el moment més idoni per gaudir de la natura i aprendre a preservar-la. Ja ho deia Stephen Hawking, cal «mirar les estrelles i no mirar-nos els peus, intentar donar sentit al que veiem i preguntar-nos què fa que l’univers existeixi»… Si ho diu la ciència, no cal dirhi res més.
Bona lectura! Bona primavera! I bon Sant Jordi!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
