Fins al 22 de març el CIMIR acull l’exposició fotogràfica ‘Perimenopausa’ de la fotògrafa Meritxell Perpinyà Masip. Parlem amb ella sobre aquesta mostra.
Què es trobarà el visitant de l’exposició? Un projecte molt introspectiu, molt íntim, que va sobre una etapa molt concreta de la meva vida. Una etapa per la que passem totes les dones, la transició de l’etapa reproductiva a la que no.
Per què aquesta temàtica? I per què ara? M’hi vaig trobar. És un moment molt intens, com a mínim en el meu cas. No parlo d’altres dones és totalment personal. Va ser un moment de canvi en el que vaig notar que, tant emocional com físicament, hi havien canvis importants que van arribar de cop. Durant nou mesos vaig documentar aquests canvis i emocions del procés i el resultat és aquest projecte ‘Perimenopausa’.
Com ha estat aquest procés? Al principi vaig començar amb temes de natura. Tenia molt clar que no podia tocar aquest tema sense incloure la natura: els éssers humans formem part de la natura, encara que a vegades creiem que som diferents. Per combatre l’insomni a mi em funcionava camina abans d’anar a dormir. Vaig començar a fotografiar l’entorn durant aquestes caminades i després lentament vaig començar a fotografiar el meu cos i anar cap a l’autoretrat. Mirava les fotografies de natura i les del meu cos i veia que erem el mateix, amb tempos diferents.
Ha estat complicat? Tots els projectes introspectius que mostren el teu interior són complicats però la fotografia serveix per això: per tocar temes dels que es parla poc i en aquest cas, a més, se’n parla malament, amb molts tabús i prejudicis. Penso que a través d’una experiència personal podem fer divulgació i provocar la reflexió del visitant de l’exposició.
Quina reacció esperes del públic? Normalment no espero masses coses. Exposo i espero que cadascú en tregui les seves conclusions. No sé quin serà el diàleg que sorgirà entre les fotografies i el públic. He tingut tot tipus de retorns: se m’ha dit que és molt poètica, que és molt dura o que és molt directa. Cadascú ho interpreta a la seva manera i entenc que aquesta interpretació no serà la mateixa. Aquest diàleg entre les fotografies i el visitant no serà igual amb dones que amb homes, ni amb dones més joves, amb dones que estan passant en aquest moment per aquest procés o amb dones que ja l’han passat i superat. El diàleg depèn del tipus de persona.
Està adreçat a un públic determinat? Quan jo tanco un treball el mostro al públic en general, qui el vulgui rebre i vistar-lo que vingui i se’n faci la seva opinió. Però si que és cert que en finalizar el treball i començar l’edició fotogràfica el primer treball que vaig pensar no va ser expositiu sino un fotollibre, que estic treballant. Vaig pensar en el grup de dones joves a les que ara aquest procés els queda lluny però que quan hi arribin tindran el testimoni d’algú que ja hi ha passat. És un tema del que abans no se’n parlava, les dones ho vivien soles. És millor arribar-hi amb informació.
Què ens pots avançar del fotollibre?
És el treball que es veu a l’exposició en un llibre que pràcticament no té text; és un diàleg fotogràfic. Crec que l’experiència de mirar un fotollibre és molt més íntima que una exposició i espero que pugui veure la llum aquest 2025.
L’exposició ‘Perimenopausa’, de Meritxell Perpinya, es pot visitar al CIMIR fins al dia 22 de març.