Quan mires al cel i un núvol et crida l’atenció, automàticament fas una fotografia mental de la imatge, el congeles. Però n’hi ha prou perquè hi fixis l’atenció durant uns segons per adonar-te que inútil que és l’intent de retenir-lo, ja que contínuament es desplaça, i aquella forma que t’ha interpel·lat es va desdibuixant i en pocs instants passa a ser un núvol ‘normal’, un núvol més. Per tant, al escometre des de l’escultura una exposició sobre núvols sents que és una missió perduda d’antuvi, pel fet que el núvol, una forma etèria, lluminosa, celeste i mutable és tot el contrari del ferro: terrestre, fosc, pesant i estàtic. Diries que només es pot endegar aquesta empresa des de la introspecció i la poesia, perquè la variabilitat ja no estarà en la forma sinó en els diferents enfocaments de l’artista. I d’això va aquesta exposició i també el seu títol ‘nuvolositat (IN)variable’. Una exposició que a més d’escultures, la part masculina de l’exposició, explora la connotació femenina. Aleshores núvol (masculí) esdevé nebulosa (femení), i el cel esdevé cosmos. I per aquesta tasca empro el collage, i és en la composició i superposició d’imatges fixes on cerco la mutabilitat. Els diferents punts de vista i estats anímics del públic que la contempla fan la resta.
