En els temps que corren, en què dia per altre els telenotícies obren amb imatges d’un naufragi d’una barcassa carregada d’immigrants que intenten creuar fent mans i mànigues de sud a nord la Mediterrània per atènyer l’anhelada i sovint idealitzada Europa; o que els diaris ens bombardegen amb informacions sobre sirians que escapen d’una guerra que els fa marxar de casa seva, sense saber que Europa no els acaba de voler acollir com a refugiats, és obvi que la nostra literatura coetània no només ens hauria de dur a moments històrics del passat mitificats ni a espais del tot idíl·lics. Sens dubte, la literatura (especialment el teatre i la narrativa) també ha de servir per conscienciar-nos de la realitat que hi ha davant dels nostres ulls, malgrat que ens incomodi; així mateix, si cal, ha de ser una eina de denúncia, de queixa, de visibilització d’allò invisible i de provocació… amb l’objectiu d’intentar que el lector reaccioni.
Vents més salvatges, de Bel Olid (Empúries Narrativa, 2016), és un recull de narracions que sacsegen el lector, ja que estan ambientades en situacions vitals punyents, sovint immerses en mig de crisis d’índole diversa. Són setze relats inconnexos, farcits de personatges majoritàriament femenins, d’edats molt diverses. Cal dir que, malgrat haver-n’hi alguns de masculins, la presència de dones en la trama literària i el rol que hi desenvolupen és una
de les reivindicacions que l’autora ha volgut deixar palesa en Vents més salvatges… Feminista? Potser, però jo en diria més aviat ‘trencadora d’esquemes prefixats’… D’altra banda, cap relat no esquiva l’enfrontament amb la realitat, a fi de mostrar els elements que l’integren, fins i tot aquells petits detalls que poden passar desapercebuts, però que, al cap i a la fi, són els que mostren l’autèntic sentit de l’esdevenir dels fets. Amb molta traça, Olid ens retrata individus de carn i ossos més aviat grisosos, però que tenen un do: el de ser grans observadors i relators tan clarividents que allò que se’ns narra se’ns fa tan familiar que no podem evitar empatitzar-hi.
Això sí, no us espanteu: a pesar de l’estil directe, mordaç i especialment eficaç que té Bel Olid per navegar en les clavegueres de la humanitat i remoure’ns la consciència dels lectors, Vents més salvatges amaga històries molt humanes, que ens ajuden – encara que sembli estrany- a creure en la predisposició i la bona voluntat d’algunes persones, especialment aquelles que són anònimes i no fan res més que pagar els plats trencats. Marta Rojals, quan cataloga la literatura de la Bel Olid, diu: “Et pot explicar la cosa més terrible de la manera més bella”… Us en perdreu, doncs, l’experiència?… Bona lectura!
