El Govern ha acordat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Monument Històric, l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a Mont-roig del Camp (Baix Camp), així com delimitar-ne l’entorn de protecció.
L’ermita de la Mare de Déu de la Roca és un conjunt edificat de llarga història, situat en un indret singular de domini sobre el territori, altament connotat de valors simbòlics i representatius. És un santuari marià ubicat en els estreps de la serra de l’Areny, prop del poble de Mont-roig del Camp. L’ermita està situada sobre el cim de la roca que s’alça a l’oest de la vila i l’indret on es troba, ric en troballes arqueològiques de distintes èpoques, és un espai declarat d’interès natural.
L’al·lusió més antiga a l’ermita figura en el testament de Guillem de Tarragona, atorgat el 1230, on consta una deixa a favor de la mare de Déu de la Roca. Ja a la fi de la centúria, el 12 de setembre de 1299, el reusenc Jaume Cirera va fer un llegat de 12 diners a la Roca, i Pere Miró, en un altre testament d’aquest any, li lliurava la mateixa quantitat. Segons la llegenda recollida per Narcís Camós a mitjan segle XVII, i reproduïda després per altres autors, un pastor va trobar una talla de fusta de la Mare de Déu de la Roca sota l’ombra d’una palmera. Encara que la data del prodigi resta dubtosa, sembla que va tenir lloc cap a 1153. El culte a aquesta Mare de Déu va continuar durant els segles posteriors i es va materialitzar en nombroses donacions i exvots, molts dels quals van ser cremats durant la Guerra del Francès i la Guerra Civil; després de 1936 ja no se n’hi han tornat a posar més. La talla de la Mare de Déu ha sofert diverses substitucions al llarg de la història. Així, la que es venera en l’actualitat és una còpia que va ser entronitzada el 8 de setembre de 1980. Es tracta d’una talla de fusta obra de l’artista Francesc Javaloy, realitzada conjuntament amb l’escultor Bru Gallard, afaiçonada a la cera siliconada i policromada pel pintor Icart.
El Santuari de la Mare de Déu de la Roca està edificat en un sostrat topogràfic que defineix i condiciona les seves arquitectures edificades al llarg del temps. Els límits del monument queden definits pels elements arquitectònics construïts i els elements topogràfics amb traces de l’acció humana pròxims i directament relacionats amb les parts edificades pròpiament dites. Es considera monument, doncs, el conjunt edificat definit en planta pels seus murs de tancament perimetrals, seguint el mur de contenció de la plaça d’accés i els murs exteriors de l’església, sagristia i hostatgeria posterior, així com el promontori de roca vermella que sosté tant l’ermita com la Capella de Sant Ramon amb la plaça pavimentada. S’inclou també l’espai empedrat de l’arribada del vial públic d’accés a l’ermita del Camí de la Mare de Déu de la Roca, així com part del Camí vell de l’ermita de la Roca, de roca antropitzada i el morro de pedra vermella que conté basses i altres elements d’infraestructures hidràuliques i marques, per determinar, excavats a la roca probablement d’origen prehistòric. Evidentment, la protecció abasta també el subsol de tot el perímetre descrit.
