‘La societat dels somiadors involuntaris’ José Eduardo Agualusa
En La Guia de gener vam viatjar a l’Àfrica de mans de Terra somnàmbula de Mia Couto (Ed. Periscopi, 2018) i aquest febrer, de fet, no ens mourem d’aquest continent. I no només perquè la literatura del moçambiquès ens hagi captivat, sinó perquè, directe des d’Angola, ens n’arriba un altre d’indispensable, José Eduardo Agualusa, que és una mostra més d’aquesta literatura mestissa escrita en llengua portuguesa, però arrelada en el cor de l’Àfrica profunda.
Qui ja hagi llegit Teoria general de l’oblit —Ed. Periscopi, 2018, i gran mereixedora del premi Llibreter 2018 a la millor traducció en llengua catalana— sap perfectament que la narrativa d’Agualusa ens endinsa cap a un univers fascinant i addictiu. Per això, els qui ja n’hem estat víctimes, agraïm que Ed. Periscopi hagi inaugurat el 2019 amb La societat dels somiadors involuntaris, en què retrobem un personatge que apareix ja en Teoria general de l’oblit: Daniel Benchimol. Aquest periodista cultural, que té la capacitat inusual de somiar la vida d’altres persones, esdevé el narrador de bona part de La societat dels somiadors involuntaris. Gràcies a aquesta habilitat màgica, la trama ens va desgranant una societat convulsa en què tot és possible: instants hilarants de felicitat i d’il·lusió, moments de por, records de crueltat i atacs de dolor profund.
El títol no menteix: al llarg de 300 pàgines ens passegem pels somnis d’una sèrie de personatges que cohabiten a l’Angola actual. Tenen un món oníric ampli i sovint seductor. Alguns, com l’hoteler i exguerriller Hossi Kaley, tenen l’estranya capacitat d’interferir en els somnis dels altres i aparèixer-hi; d’altres, busquen la manera de concretar els seus somnis:
la creativa Moura Fernandes els pinta, mentre que Hélio de Castro malda per construir una màquina que els gravi. Somiar, somiar i somiar… tota la primera part de la novel·la és molt freudiana i inclús surrealista. Tanmateix, té fragments delicats escrits amb aquella màgia seductora pròpia de l’estil d’Agualusa. Però, per què somien? Tant els disgusta la seva realitat que s’aixopluguen en l’onirisme?
El surrealisme també transcendeix en la visió de la situació política angolesa: una realitat corrupta, en què es fan massa paleses les desigualtats socials, no és el millor mirall en què els angolesos es volen reflectir per aspirar a viure en pros- peritat i llibertat. I com
es pot rompre això? Qui sap. Potser els anhels i els somnis dels més joves ho poden atènyer…
La societat dels somiadors involuntaris presenta una trama coral, en què l’element més enginyós és la força de l’atzar que va entrellaçant les vida dels personatges. Sens dubte, un cop més, Agualusa ens ofereix una novel·la que combina fragments d’una delicadesa exquisida, d’altres coberts d’una fina ironia, i d’altres que exhibeixen la força im- petuosa d’una violència sòr- dida, que potser només es pot desballestar a partir de creure encara en els somnis. Ja ho va dir Martin Luther King: “I have a dream”… Bona lectura!
Mònica López Bages Filòloga Catalana
