Hi ha novel·les que des del títol t’enganxen; això és el que m’ha passat amb la darrera publicació de l’escriptor gironí Rafel Nadal, La senyora Stendhal (Columna, 2017). Potser perquè ‘Stendhal’ em porta reminiscències de la síndrome que duu el mateix nom, o potser simplement perquè em recorda l’escriptor francès el cognom del qual ha donat nom a la síndrome, certament, només pel títol ja vaig considerar que era un text que calia llegir. De fet, tampoc cal oblidar que, atès que l’obra és signada per l’escriptor gironí Rafel Nadal, pare de Quan érem feliços (Premi Josep Pla, 2012) o Quan en dèiem xampany (2013), ja en tenia una primera garantia d’èxit… Amb un estil molt acurat i amb una riquesa d’expressions i vocabulari, Nadal aconsegueix que La senyora Stendhal sigui una obra de lectura àgil, no pas per la seva simplicitat, sinó perquè atrapa el lector. Centrada a les comarques gironines durant la postguerra, té com a narrador principal un nen de vuit anys que ha perdut la seva mare durant la guerra: el Lluc. Arran d’aquesta pèrdua tan significativa i que marcarà ineludiblement la seva vida, el Lluc s’està a casa de la senyora Stendhal, que l’ha acollit i li farà veritablement de mare. Annie Stendhal, que podem considerarla la veritable protagonista tal com el títol de l’obra ens indica, és una dona ferma, de poble, republicana de socarel i amb unes conviccions i uns ideals molt ben fonamentats en la llibertat, el diàleg, l’educació, la cultura i la reivindicació de la identitat, ideals tots ells que anaven completament en contra, no cal dir-ho, dels que proposava el règim dictatorial del moment. Per aquesta forta personalitat, probablement Annie és present al llarg de tota la novel·la, en què ens adonarem de com s’escarrassa per defensar el que podríem considerar ‘el seu món’. El Lluc, sens dubte, n’aprendrà molt de l’Annie Stendhal, així com també del seu fill, el Dani, més radical i amb ànsies d’aplicar, si val, la violència per aconseguir una bona venjança. Idees que potser el marcaran de més gran, sobretot perquè, a mesura que creix, el Lluc aprendrà que la vida no és com un se la imagina quan és petit, sinó que hi ha injustícies, moltes de les quals són provocades pels mateixos que van matar la seva mare… La senyora Stendhal és una novel·la en què el paisatge també hi juga un rol important: una natura radiant, viva, que esclata i ens mostra el seu màxim esplendor en un paratge de muntanya prop de les Guilleries… I no podem obviar la presència d’un element del tot significatiu, tot i que no sempre del tot visible: el silenci. Aquella arma letal, tan present durant la postguerra, sobretot en el bàndol dels vençuts, que, com va postular el filòsof xinès Confuci, sempre “és l’únic amic que no et traeix mai”. Així, doncs, entre silencis, paratges descomunals i la forta influència de la senyora Stendhal, veurem créixer el Lluc, fins a veure’l perdre la innocència… Acompanyem-lo en aquest viatge i fem una regressió en el temps, encara que només sigui per fer un homenatge a tots aquells que estimem i que també van viure o créixer en la immediata postguerra… Probablement si els ho preguntem, es veuran reflectits en algun dels testimonis que Nadal ha recollit per poder fornir aquesta novel·la. Bona lectura!
