De vegades, en literatura, es pot fer més fàcil tractar temes tabús o complexos, qüestions que la societat defuig o evita per tal de no reconèi- xer que existeixen, però que malauradament algunes persones han viscut de manera del tot traumàtica. Violència de gènere, abusos sexuals, pederàstia, bullying, racisme, discriminació…, temes crus i durs, contra els quals poc es pot fer, si no es treuen a la llum. Per aquest motiu, és bo que hi hagi escriptors i escriptores prou valents que ‘obrin la caixa dels trons’, ens treguin la bena dels ulls i tractin obertament aquests temes en les seves novel·les… La literatura, de la mateixa manera que ho fa el cinema, ha estat sempre (i és!) una eina educativa i, sens dubte, conscienciadora, que posa davant dels ulls dels lectors (o espectadors, en el cas del cinema) casos esfereïdors, que de cap altra manera tole- raríem. Potser pel fet que concebem literatura i cinema com a ficcions, el lector o espectador paeix millor escenes del tot colpidores. En el fons, Aristòtil ja ens parlava de la famosa catar- si de la literatura i l’empatia vers els personat- ges i les seves peripècies… Per tant, benvingudes les novel·les conscienciadores, que actuen de denúncia, i que ens fan afrontar allò de què no volem ni parlar, atès que ja sabem que el silen- ci no és la millor manera de solucionar proble- mes…
Aquest és el cas de la darrera novel·la de l’es- criptora barcelonina Lolita Bosch, “La ràbia” (Amsterdam Llibres, 2016), la qual narra diver- sos episodis de bullying patits per la mateixa autora en l’època de adolescència, entre els 14 i els 17 anys. D’aquesta manera analitza a tra- vés dels seus records la seva vivència i la com-
para amb una sèrie de testimoniatges d’un grup d’adolescents que reconeixen haver estat vícti- mes recentment d’assetjament.
A ‘La ràbia’, Lolita Bosch no només s’hi planteja com es va sentir en aquells instants, bàsicament sola i desemparada, sinó que també ens mostra què n’opinen els seus amics actuals i quina és l’actitud que adopten molts professors quan el bullying es viu dins de les aules. De fet, s’hi observa clarament que no sempre hi ha prou eines dins del sistema educatiu per lluitar-hi en contra, i que no tots els professors i adults invo- lucrats són prou hàbils per detectar-lo prema- turament o per enfrontar-s’hi de manera efi- cient, sobretot ara amb la forta presència dels joves en les xarxes socials, terreny que no sem- pre controlen els adults que els envolten. Lolita Bosch, a ‘La Ràbia’, no s’hi conté gens i ens hi relata la seva experiència: patia lipotí- mies a causa de la pressió psicològica i l’estrès que sentia dia rere dia; així mateix, volia fugir cada dia de casa i de l’escola, ja que no entenia per què aquell horror li havia tocat a ella. Tot plegat li generava una angoixa que l’empenyia a mirar d’allunyar-se dels altres, que li provoca- va inseguretat i una baixa autoestima, per la qual cosa només buscava la manera de passar desapercebuda de tot arreu. L’anonimat era la seva obsessió. Ara bé, sobretot, el que més recorda: aquella ràbia interna que no sabia com exterioritzar, que no sabia on dirigir i que l’ofe- gava… Ràbia que voluntàriament s’ha convertit en el títol de la novel·la, perquè era l’única manera d’externalitzar-la, de fer-la pública… ara sí, sense cap mena de por.
Bona lectura!
