Maggie O’Farrell
Parlem de Shakespeare: el poeta, el dramaturg, el referent universal. Una personalitat que encisa tant com algun dels seus versos: “En un minut hi ha molts dies”. Tot i ser el precursor, també era un home de carn i ossos. Probablement per això, per destapar-ne el vessant més humà, Maggie O’Farrell el converteix en personatge a Hamnet (L’Altra Editorial, 2021). Sí, Hamnet. No hi ha cap error tipogràfic, tot i que és fàcil que relacioneu aquest nom amb el títol de la tragèdia de Shakespeare Hamlet, el príncep de Dinamarca (1603). I no aneu errats.
Situem-nos el 1596, en un dia calorós a Stratford-upon-Avon. De cop, una nena comença a tenir febre. I la febre no para: puja i puja. El seu germà bessó, Hamnet, busca ajuda, però no en troba. Què li passa a la nena? Quina malaltia té? És contagiosa? Sí.
Així arrenca Hamnet, una història basada en fets reals de la vida de Shakespeare: la mort del seu fill Hamnet i la publicació de la tragèdia Hamlet, que no només tenen la semblança en el nom. “Ser o no ser? Aquesta és la qüestió…”. O’Farrell defensa la teoria que Shakespeare va sublimar el dolor de la tragèdia de la pèrdua del seu fill Hamnet en la tragèdia literària Hamlet. D’aquí la similitud del nom. De fet, ja ho diu la psicologia: l’escriptura és una gran eina terapèutica per depurar emocions. A partir d’aquí, O’Farrell teixeix Hamnet, una història en què un narrador omniscient sempre es refereix a Shakespeare com “el pare”, “el marit”, etc. Suposo que fer servir Shakespeare és referir-se a una autoritat en l’àmbit literari i cultural, i convertir-la en personatge espanta. En canvi, dir-li “pare”, en el fons, és humanitzar-lo. No seria el mateix dir-li “Shakespeare” que “William” o “Willy”… o simplement dir-li “pare”. Així el narrador l’humanitza, el converteix en un pare que, per qüestions laborals (la companyia de Londres el necessita), ara hi és i ara no hi és —ben bé com un pare del s. XXI—. Però els nens no estan sols: aquí és on entra en joc la mare. I quina mare! Una dona forta i lliure, amb molts superpoders —especialment, la intuïció i la saviesa popular, que valora els remeis naturals… I quina dona! Potser el gran personatge de Hamnet…
I enmig de tot els fills, una pèrdua i un dolor. Profund. Tanmateix, Hamnet no és una tragèdia: més aviat la depuració d’un dol. Un text molt sensible que, en algun punt, si sentim empatia amb els personatges —cosa ben possible per l’estil de narrar d’O’Farrell—, es pot convertir en un procés dur com pujar una muntanya feréstega en què l’únic objectiu no és arribar al cim, sinó seguir endavant, malgrat l’esbufec. Que no us faci por pujar la muntanya, perquè Hamnet és, simplement, brillant. Per la sensibilitat. Per com es construeix. Però, especialment, pel respecte. Hamnet, simplement, una delícia. Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
