Un cop som al juliol, en aquestes terres de la costa mediterrània, hi arriba la calor i, malauradament, la tan apegalosa xafogor. Els afortunats se n’escapen i, d’altres, més dissortats, optem per suportar-la com bonament podem al costat de l’aire condicionat o asseguts en alguna terrassa degustant qualsevol beguda refrescant… Tot i així, si sou dels dissortats que com jo ens hem de passar el juliol a casa, us en proposo una altra, d’alternativa, que, a més a més de refrescar-nos, ens farà obrir la ment. Què me’n diuen de llegir novel·les que ens facin viatjar fins a indrets recòndits i gèlids? Som-hi, doncs! Aquest mes us recomano Germà de gel , d’Alícia Kopf, pseudònim d’Imma Àvalos (L’Altra Editorial, 2015), una novel·la presentada en forma de dietari personal, però que també recull fotografies i imatges dissenyades per la mateixa autora, que enriqueixen i acompanyen el contingut textual de l’obra. De fet, aquesta combinació del tot literarioartística en fa difícil la catalogació dins d’un subgènere literari, atès que, com a menció, té parts més de gènere històric; d’altres, de més psicològiques; i d’altres, de verdaderament poètiques. No obstant això, deixeu-me dir que Germà de gel és una història d’introspecció, en què se’ns presenten una sèrie de relacions familiars tenses, fredes… d’aquelles que no sempre es poden rompre fàcilment, que s’intercalen amb episodis de les exploracions àrtiques, que configuren la història del descobriment polar de començaments del segle XX. Situem-nos, doncs, a començaments de 1915, en què el capità Shackleton i els tripulants de l’Endurance s’endisen al mar de Weddell camí cap a l’Antàrtida. Tanmateix, la trama històrica no és el fil que fa evolucionar els fets. Cert és que per les pàgines de Germà de gel s’hi passegen Ronald Falcon Scott, Roald Amundsen, James Cook… entre d’altres, però també hi trobem una protagonista que llegeix Stefan Zweig i admira Irene Némirovsky i que s’ha d’enfrontar al seu germà autista. I és que Germà de gel és un trencadís, una espècie de mirall trencat, que el lector ha de compondre per tal de dotar de sentit la història, en què un dels temes centrals és l’autisme. De fet, “germà de gel” no deixa de ser una metàfora efectiva que vol descriure la sensació que es té quan algú intenta entrar en contacte amb una persona a qui s’hagi detectat aquest trastorn neurològic… Així, doncs, tenim a les mans un relat en part en primera persona que ens apropa a una realitat que no ens deixa indiferents i que ha estat forjada per una bona base de documentació històrica, però alhora també per les pròpies vivències i experiències de l’autora, així com també per una gran dosi d’imaginació.
Llegiu-la. De vegades, critiquem com es donen els premis a les novel·les; tot i així, personalment crec que Germà de gel va rebre merescudament el premi Documenta 2015 i, enguany, em congratulo que hagi estat guardonada com a Premi Llibreter 2016. Alícia Kopf connecta amb els lectors, probablement gràcies a la seva sensibilitat i sinceritat. Tot plegat fa de Germà de gel una obra desafiant i diferent, però escrita en català. Gaudiu-ne… i bona lectura!
