Els pobles abandonats tenen misteri i encant alhora. Sembla que s’hi hagi aturat el temps i que allà, enmig del tot i del no-res, hi guardin restes de vides passades. La Mussara, per exemple: hi heu pujat mai al capvespre quan la carretera va sent engolida per la boira, i el campanar —que fa equilibris mig devorat per la natura— malda per no desaparèixer enmig de la foscor i el silenci? L’entorn de la Mussara, llavors, transmet un no-sé-què entre acollidor i feréstec, que també recullen alguns dels fragments de l’opera prima de Berta Creus Fins a l’última pedra (Editorial Males Herbes, 2024).
Una novel·la dins de la qual hi ha un recull de contes, que reivindiquen que, entre la boira i les ruïnes d’un poble deshabitat, hi queden memòries i llegendes que mereixen ser escoltades, perquè, com a societat, ens poden ajudar a desvelar secrets col·lectius i, inclús, si som descendents d’aquell indret, enigmes familiars.
Sí, a Fins a l’última pedra, el protagonista és el poble abandonat. No té nom, però podria ser-ne qualsevol, i hi arriba un home de ciutat. Tampoc té nom, però el podríem batejar com “el buscador”, perquè té alguna cosa que recorda l’essència del protagonista del conte “El buscador” de Jorge Bucay. L’home visita el poble per buscar respostes als enigmes de la seva família materna, que hi havia viscut durant
anys. Però què hi queda més enllà de les ruïnes i les restes del passat? Tot està deshabitat! De cop, l’home troba una dona vella, molt malcarada, que està atrafegada traginant pedres. Per què ho fa? Ai les pedres! Són especials: parlen i preserven la memòria local.
Amb una càrrega de realisme màgic —que ens recorda l’exitosa Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019), i que també vincula la novel·la de Berta Creus amb Pedro Páramo, de Juan Rulfo (1955)—, les pedres agafen la veu cantant i, sense l’ajuda de cap arqueòleg, expliquen la vida dels habitants de la localitat fi ns al darrer. Vivències fosques i truculentes, que teixeixen la història silenciada d’una comunitat que ha mort, que ha vist terres arrasades i abandonades i camins deserts: que ha patit les conseqüències socioeconòmiques de l’èxode rural…
Amb una llengua plena de matisos que expressa molt bé el pas del temps, Creus reivindica la història de la Catalunya buida. Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
