Aristòtil ja deia que la literatura havia de tenir una missió: la catarsi, és a dir, fer-te obrir els ulls, desafiar-te, remoure’t i transformar-te. Sens dubte, la novel·la que us presento aquest mes no us deixarà pas indiferents en aquest sentit. D’entrada, per la temàtica, que, malgrat que ens pot semblar que queda històricament una mica lluny, és una de les rèmores que els països avançats mai haurien d’oblidar: l’esclavatge i les seves conseqüències en les persones.
L’escriptor estatunidenc Colson Whitehead tracta el món sòrdid dels esclaus en El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), en què, no només tracta amb eficàcia un tema que pot ser escabrós, sinó que, a més, ho fa amb molta habilitat i, sobretot, amb ganes d’innovar.
El títol ja ens indica per on es pot desenvolupar la trama: un ferrocarril subterrani només pot ser un símbol, una metàfora d’allò prohibit o allò que cal amagar. De fet, en aquest cas, el tren representa el mitjà a través del qual els esclaus poden aconseguir la seva preuada i enyorada llibertat. Tot i així, a pesar de disposar del mitjà, se’n surten?
El ferrocarril subterrani està protagonitzada per la Cora, que, després de ser segrestada a Àfrica, arriba a una plantació de cotó de Geòrgia on treballa incansables hores víctima de l’esclavitud. Allà hi malviu, per la qual cosa, després de ser atacada en plena guerra civil nord-americana, decideix fugir de la plantació utilitzant el ferrocarril subterrani, un mitjà de transport clandestí que pot obrir-li les portes d’una nova vida. Aquesta fugida no serà pas fàcil, ja que serà víctima de diverses persecucions, però especialment de la d’un caça-recompenses, Arnold Ridgeway, que té com a sobrenom “imperatiu americà”; lògicament, tota una altra metàfora, si tenim en compte que aquest individu representa la supremacia de la raça blanca per sobre de la negra, que ha tingut llarga trajectòria en l’evolució històrica dels Estats Units.
Les pàgines d’El ferrocarril subterrani ens ofereixen una literatura rica, que no esquiva narrar-nos algunes de les atrocitats que es vivien en les plantacions de cotó i de les quals eren víctimes els esclaus. Per això, és una novel·la que commou i remou el lector i que li fa plantejar fins a quin punt el racisme i el sentiment de superioritat encara és vigent en la nostra societat. Així, Whitehead, amb elements de terror i pietat, ens sensibilitza d’una realitat davant la qual no podem fer els ulls clucs. Definitivament, Aristòtil estaria satisfet de tenir entre les seves mans una obra com aquesta… Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
