L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de la família de les compostes.
L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda, corbada d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.
La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses, algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó, s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com hortalissa dietètica, amb el nom de “salsifí” negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei eficaç per a les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle que situa el descobriment de les seves virtuts en “el condado de Urgel, en un lugar que se dice Montblanch”, on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació remeiera d’aquesta planta.
No obstant, és en la teoria dels signes on es podria trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt la fatídica serp.
