De vegades trobes llibres per casualitat, si és que les casualitats existeixen. Després d’una setmana d’haver estat fent correccions d’exàmens a les Proves d’Aptitud Personal (PAP) per als futurs estudiants dels graus d’Educació a les universitats catalanes, en què se’ls
feia llegir un fragment de L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo (Columna, 2020), que parlava sobre les marques a la pell i com poden servir per reconstruir la història d’un individu (capítol 26 de L’infinit dins d’un jonc), va i em cau a les mans Escrit al cos, de Jeanette Winterson (Periscopi, 2024), traduït per Bel Olid. I com veureu, no crec pas que fos per casualitat…
Algú —de nom i gènere desconeguts (Home? Dona? Gènere binari? Tant és!)— coneix una dona, la Louise, que el captiva. De fet, li capgira la vida i fa que tot el que ha viscut fins aleshores deixi de tenir sentit.
Escrit al cos és un relat d’una història d’amor en primera persona, que fa sentir el lector còmplice d’aquesta veu narrativa, que, a mesura que avancen les pàgines, ens confessa les seves aventures i relacions personals: totes elles, fins al moment, efímeres i de curta durada.
Tanmateix, de cop, arriba la Louise… Malgrat ser una dona casada, es converteix en la seva mussa, que l’incita i l’atrau psicològicament i sexualment. A Escrit al cos, de nou, Winterson demostra que té un do: domina el vocabulari i el llenguatge de la passió, cosa que converteix la lectura en quelcom sensorial. I ho fa de nou, perquè ja ho havia demostrat a Frankisstein i a La passió.
Escrit al cos té fragments molt sensorials, que fan de la lectura una experiència. Això també és gràcies a la traducció excel·lent de Bel Olid. Tot plegat fa que, inevitablement, el lector acabi sent còmplice de la situació, però, sobretot, partícip d’un secret: el secret que guarda la Louise, que impacta el lector i que encara dota de més sentit el títol, Escrit al cos…
Que ningú caigui en l’error d’etiquetar Escrit al cos com una novel·la romàntica! Winterson té capacitat per a molt més! Un cop més, demostra la seva habilitat per presentar-nos personatges de carn i ossos psicològicament complexos, que viuen i pateixen i… lluiten? Tot plegat és gràcies a la seva destresa literària, la seva perspicàcia i, per què no dir-ho, les ganes de jugar amb el lector…
Sí, Escrit al cos és plena de sensualitat, però també és rica en referències literàries, que evoquen, un cop més, el gran bagatge de Winterson. Una novel·la que s’ha de llegir de mica en mica i, sobretot, ens recorda el lema tan clàssic del Carpe diem. Llegiu-la.
