Francesc Soler
No sé si us heu preguntat mai què és, en realitat, una presó i què deu suposar passar-hi una temporada, sobretot, si és per un error judicial. Dramàtic, oi? De fet, segons el diccionari, la paraula “presó” està vinculada a les de “detingut”, “mancat de llibertat”, “tancat en una cel·la”, etc. Sintagmes que ens porten a pensar en càstig i penalització, exactament de la mateixa manera que ho fan els murs i els filferros d’arç al capdamunt que acompanyaven les antigues presons (fixeu-vos-hi si passeu per davant de l’edifici de l’antiga presó de Tarragona). No sé si aquests ornaments, juntament amb els barrots i les cel·les petites, són el millor espai per reformar i fer reflexionar algú… O potser sí. El somriure dels dofins, de Francesc Soler (Columna Edicions, 2023), és una novel·la que ens fa pensar en tot plegat, ja que el protagonista, el Francesc, nascut el 26 d’abril de 1977, aconsegueix sortir de la presó indultat després d’haver-hi estat condemnat, injustament, arran d’un escàndol sexual. Per alliberar-se’n (no només dels murs i les reixes, sinó també de l’angoixa interior), el Francesc (casualment o no, Soler, com l’autor) decideix sincerar-se en un relat de passat (situat als anys 80 i 90) que divaga per la infantesa, l’adolescència i la joventut d’un noi extremadament sensible, que se sent clarament diferent de la resta (especialment perquè no té definida la seva identitat sexual) i que creix en un poble d’interior —a Osona—, en una societat que —tal com passava a Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor (1931)— guarda tots els trets d’una societat tancada que observa, jutja i, massa sovint, crítica i discrimina. Aquí és on el Francesc inicia el seu periple per trobar-se a ell mateix, descobrir la seva pròpia identitat i, sobretot, acceptar-se. Tot plegat no li és gens fàcil, però, gràcies a la sensibilitat amb què escriu l’autor, us asseguro que és un goig acompanyar-lo en aquest relat que ens porta a descobrir-ne la veritable identitat, personal i sexual. Per això, de mica en mica, els lectors es van fent propi aquest personatge. És inevitable.
Entre moltes altres reflexions, cal plantejar-se fins on som capaços els humans d’autocensurar-nos per encaixar en la societat, per ser acceptats… i com podem arribar a mentir, simplement, per aparences. Trobar-nos a nosaltres mateixos, fer créixer la nostra pròpia autoestima… quina necessitat! Acompanyeu el Francesc Soler en aquest viatge interior per tal de sortir “de la presó” i trencar estereotips i pors. Sens dubte, per posar-hi de fons la cançó d’Els Pets, que diu “Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar, de deixar anar una altra mentida a la teva mida. Por de callar, desant les paraules a qualsevol calaix…”. Feliçment, els Francesc Soler (l’autor i el protagonista) han decidit parlar… Bona lectura! En gaudireu!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
