Sílvia Soler
La notícia de la mort d’algú sempre fa reflexionar.
Sigui la mort d’una persona més o menys propera, és impossible no aturar-se per un moment a recordar moments compartits, instants viscuts amb aquella persona. La mort, en certa manera, ens fa reviure allò compartit amb la persona difunta. Sembla una ironia, però és així: la mort fa reviure.
Aquesta idea és ben present en El Fibló, de Sílvia Soler (Columna, 2019), una novel·la en què tres germans es retroben al cap d’una sèrie d’anys
en una casa que pertany a la família, a Alella, després de la mort del pare, un reconegut escriptor d’obres de teatre. La seva ha estat una família desestructurada: la mare va morir quan ells encara eren petits arran de la picada d’una abella (d’aquí el títol de la novel·la, El Fibló) i el pare, empès per les circumstàncies i havent-se d’enfrontar a unes emocions que no podia tolerar, va decidir d’abandonar-los. El doble buit deixat per pare i mare marca, irremeiablement, la trajectòria vital dels tres germans que, malgrat dur els mateixos cognoms i compartir una mateixa història, de mica en mica es van distanciant.
Tot i així, amb la mort del pare, Sebastià Sureda, els tres germans han de prendre decisions. Una de les principals és saber què fer amb la casa d’Alella, que els ha quedat en herència. És una casa destralada, que el pare no ha sabut cuidar i ha deixat deteriorar-se fins quasi deixar-la morir.
Pare i casa han envellit de manera paral·lela. El pare ho ha fet entre llibres, a la biblioteca, el seu amagatall: immers en la seva creació.
La casa s’ha anat desintegrant i el jardí, on havia mort la mare, és més un bosc i un herbassar, que un jardí. Per als tres fills, el pare és quasi un monstre, algú sense sentiments, que s’ha aferrat més a la creativitat que a l’amor per a ells. Sens dubte, el pare els ho ha deixat tot en herència, però en vida els ho va prendre tot…
Tanmateix, un cop mort el pare, els tres fills es veuen abocats a fer una reconstrucció de tot plegat, tant si es volen quedar amb la casa com si la volen vendre. I en aquesta reconstrucció, potser podran reconstruir el que els manca del seu passat.
La nostàlgia i les ànsies d’entendre-ho tot plegat impregnen tota la trama d’El Fibló. És a partir d’aquí que els tres germans comencen a reconèixer-se entre ells i, per tant, aprenen a estimar-se. El Fibló és una història d’amor fraternal,que busca enfortir les relacions entre germans… Unes relacions que, en aquest cas, com si es tractés de la casa, s’han d’anar reconstruint de mica en mica.
Ho aconseguiran? Jane Austen (1775-1817), a Emma, escrivia que els germans eren unes criatures ben estranyes… En El Fibló això es reafirma: amb una tendresa i una delicadesa excepcional, Sílvia Soler ens anima a pensar que mai no és tard per reparar allò que el pas dels anys ha deteriorat…
Bona lectura!
