Mia Couto
De vegades, enfrontar-nos al passat ens fa por: espanta desempolsegar els records familiars que, voluntàriament, els nostres avantpassats i inclús nosaltres mateixos hem volgut sepultar. No sempre el motiu d’aquest “deixem-ho estar” és la vergonya o la poca importància del succés; més aviat, sovint és el “no poder-ne parlar”, perquè és un fet massa traumàtic.
Per reflexionar sobre aquesta qüestió, val la pena llegir El cartògraf d’absències (Edicions del Periscopi, 2022), de l’escriptor moçambiquès Mia Couto, que, amb el seu llenguatge ple de simbolisme i sensibilitat (la novel·la té frases precioses!), ens convida a reconstruir el passat. Recordem Raimon: “Qui perd els orígens perd la identitat”. Busquem-los, doncs, aquests orígens i omplim els buits de la memòria, encara que sigui amb tristesa. Perquè aquesta tristesa, al cap i a la fi , també pot ser regeneradora i purificant.
El cartògraf d’absències (títol ben poètic, per cert) arrenca en el moment en què Beira—ciutat en què, casualment o no, va néixer Mia Couto el 1955— és devastada pel cicló Idai, un dels més severs de la història, que va afectar Àfrica el març de 2019. Enmig de la catàstrofe, Diogo Santiago —un alterego de Couto—, poeta i professor universitari, viatja de Maputo a Beira per rebre-hi un homenatge. Allà hi coincideix amb Liana Campos, una dona misteriosa, neta d’un inspector de la PIDE que quaranta anys abans havia detingut Adriano, pare de Diogo, i la qual li lliura una capsa plena de documents. Obrir la capsa és desempolsegar els records; llegir-ne el contingut és viatjar a la infància i començar-se a conèixer un mateix.
D’aquesta manera, acompanyem Diogo en un viatge per la devastació des de la Beira de 2019 fins a les massacres d’Inhaminga durant la Guerra de la Independència (1964-1974), moment en què Adriano i Diogo hi van viatjar a la recerca d’un familiar. Al voltant d’Adriano, periodista i poeta, gira la història, tot i que també hi apareixen personatges secundaris que s’amaren de poesia. La poesia impregna gran part de la novel·la i es converteix en un llenguatge quasi màgic usat per molts dels personatges, la qual cosa construeix un escenari oníric profundament seductor (Couto és un gran constructor de somnis a través dels seus relats).
Així, doncs, El cartògraf d’absències és un trencaclosques, una novel·la coral, plena d’històries que s’entrellacen i que ens colpeixen, escrites amb un llenguatge delicat —molt ben traduït del portuguès al català per Pere Comellas. De nou, doncs, una delícia de Mia Couto que ens recorda que som humans i vulnerables, i que ens aconsella revisitar els llocs d’on venim per seguir creixent i construint-nos, perquè els llocs són com els llibres: només existeixen quan els llegim per segona vegada. Doncs, som-hi! Bona lectura! I recordeu: arriba l’agost, però, de llegir, no se’n poden fer vacances.
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
