Pilar Codony
Maternitat: ser mare, fer de mare, voler ser mare, quedar-se amb les ganes de ser mare, no voler ser mare, tenir por de ser mare, no poder ser mare… Tot plegat evidencia que, probablement, és un error parlar de “maternitat” en singular i seria molt més just dir-ne “maternitats”, un plural que reivindica les múltiples maneres que totes les dones (o femelles) han tingut, tenen i tindran de relacionar-se amb el seu propi cos, amb la seva feminitat, i amb la seva manera particular de viure això de tenir fills (o no).
Distòcia, de Pilar Codony (L’Altra Editorial, 2022), guardonada amb el Premi Documenta 2021, parla, doncs, de maternitats: de les humanes i de les dels animals. La Goja —que vol dir “fada del bosc, dona silvestre”— és una noia de 35 anys que viu al camp i porta, tota sola, una granja de vaques i ovelles.
Quan ni tan sols s’ho havia plantejat, queda embarassada del Juli i aquí arrenca el seu dilema, el seu malestar, que evidencia la dualitat existent entre humans i animals: ella, com a humana, pot decidir si vol avortar o seguir amb l’embaràs, mentre que les seves vaques no. Inclús, les vaques, quan ja no són bones per ser engendrades i no produeixen llet, acaben a l’escorxador. Com l’Atthis. Fragment de llibre amb una descripció tan realista que posa la pell de gallina… Sí, el món rural és cruel: però, naixement i mort hi formen part irremeiable del cicle de la vida que no s’hi atura mai.
Distòcia —que vol dir “part complicat”— és un text intimista i emotiu escrit per algú que coneix molt bé la vida a les granges (Codony és veterinària rural) i que reivindica el món rural en essència, defugint-ne la idealització. Codony sap que treballar al camp és dur, agrest, i demana de molt d’esforç. I, de fet, la seva protagonista (la Goja), tot i les burles dels homes del cafè, se’n surt, per la qual cosa s’erigeix en representant de “les dones aguerrides del camp, les pageses” a qui Codony dedica el llibre.
El seu estil realista i punyent, juntament amb l’amplitud i la força de la llengua usada, carrega la història d’autenticitat, d’una força, d’una brutalitat que arrela els personatges a la terra i fa brillar especialment les dones (i les femelles). Les maternitats —com la de la Goja, la Isabel (la mare de la Goja, amb qui no s’entén gaire), la de la Marga (una coneguda amb qui es creua al supermercat), la de les vaques o la d’altres animals com les orenetes— són el punt de confluència entre humans i animals, la intersecció entre la raó i l’instint. Un instint que l’ésser humà —com a animal, malgrat que racional— no pot defugir: “Quan es tracta de reproduir-nos, apel·lem a l’animalitat en veu ben alta (…) Potser l’única animalitat acceptada en aquest primer món tan ridícul. No només acceptada, sinó fins i tot desitjable: és un instint que no es pot rebatre”, diu la Goja. I al voltant deambulen, pacífiques, les vaques i altres bèsties, batejats amb noms de poetes i personatges històrics, que, en el seu anar i venir, ens fan plantejar si el vincle amb els animals no és més complex del que sembla…
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
