Petit arbust de fins 1 metre d’alçària amb tigues flexuoses i solcades. Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliure i caduques linear-lanceolades de fi ns 6 mm. Les flors apareixen en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple.
Floreix de febrer a juny. Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques. Creix com subespontània a les roques calcàries. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta. És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles. Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remullar en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les. El principal enemic és l’excés de reg que farà plantes dèbils i obrirà les portes a la botridis.
El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar.
El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.
És una planta tòxica, tot i que té propietats cardiotòniques.
Pep Aguadé
Naturalista
