Quan el fred s’arrauleix als carrers i places de la nostra ciutat i el vent s’endu els pàmpols dels plataners dels passejos voleiant enllà, el cos i la ment ens demanen històries amb cert caliu humà (no obligatòriament tendres i dolces). Són aquelles històries que, d’una manera o altra, ens reconcilien amb el gènere humà i potser ens fan sentir més persones.
Cançó de la plana, de Kent Haruf (Edicions Periscopi, 2017), ens encomana aquesta dolcesa i simplicitat, que tant necessitem en la nostra vida diària encara que ens costi de reconèixer-ho. La història se situa a Colorado, concre tament a Holt, i ens presenta diverses famílies que, d’una manera o altra, viuen situacions traumàtiques i d’isolament.
Així, el professor Tom Guthrie ha de fer-se càrrec dels seus fills, que encara no han sortit de l’ou, després de l’estranya desaparició de la seva dona; d’altra banda, una jove que ha quedat embarassada necessita protecció, ja que la seva mare l’ha fet fora de casa, en considerar que l’embaràs és una deshonra, i en ser abandonada pel pare del seu fill; i, finalment, uns germans vells que han conviscut tota la vida sols en una granja als afores de Hont, de cop, decideixen acollir un hoste sorprenent a casa, que els suposarà un trasbals. Sens dubte, una obra coral, plena de personatges amb vides marcades per uns fets atzarosos, que alteraran ineluctablement les rutines de Hont.
De fet, Cançó de la plana ens mostra el dia a dia de tots aquests personatges en l’entorn encalmat i serè d’aquest poble rural, els habitants del qual malden per aconseguir acoblar els valors tradicionals que tan arrelats tenen i les innovacions de la vida moderna. Això no sempre és fàcil, si no és amb amor, comprensió i complicitat, ingredients bàsics per teixir una bona amistat.
Kent Haruf, doncs, ens remou la consciència amb la seva narrativa senzilla i directa, i demostra un cop més que, per ser incisiu i convincent, no calen gaires jocs literaris ni floritures. Cançó de la plana, doncs, és una reivindicació del valor de les petites coses, que tan present hauríem de tenir per ser una mica més persones. Bones festes… I molts llibres!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
