Neus Canyelles
La ment mai no para! Mai! És tan activa que, de vegades, la voldríem fer callar i no sabem on té l’interruptor per apagar-la. Això és el que li passa a la protagonista Autobiografia autoritzada, de Neus Canyelles (Empúries, 2023), un relat en primera persona que pregunta rere pregunta, analitza tot allò que, en la seva vida, l’ha afectat de manera transcendent. De fet, a ella, li arriba un moment en què necessita preguntar-se què va fer malament perquè, de sobte, flop!, la felicitat se li esfumés. No ho té clar (o potser sí: ho té massa clar), però necessita anar enrere per enfrontar-se al trauma i a les pors. Crec que, per això, tard o d’hora, tots hi hem passat o hi passarem. És el camí que fa pujada, que cantava Serrat, i pel qual deambulava a peu… Josep Carner, al poema Com les maduixes, també ens avisava que, a la vida, hi ha moments que tot canvia i escrivia: «Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes»… Neus Canyelles també recull aquesta idea en la seva novel·la Autobiografia autoritzada (Empúries, 2023), en què, gràcies al relat sincer en primera persona, ens endinsa en una autèntica bogeria, a un doll de pensaments reiterats que ens condueixen a sentir nostàlgia del temps perdut. Com si la protagonista fos Marcel Proust, amb ella anem a la recerca del temps perdut. I ens recorda que massa sovint el que queda enrere és molt més dolç, però que una infantesa massa suau i plàcida no ens prepara prou per a la vida real, la vida adulta: «la gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt difícil un cop es fan grans».
Sí, Autobiografia autoritzada és el retrat d’un paradís perdut, que s’ubica en el poblet dels avis en què passava els estius, on tot era fàcil, alegre, fresc. «Es tractava sols d’aixecar-se al matí i començar a inventar plans», escriu. Però això, entre els tretze i els catorze anys, de cop, flop! es va esfumar. Inici de la vida real… Autobiografia autoritzada explica el que es pot explicar: no ho diu tot, guarda secrets (potser per tabú o vergonya), i deixa que siguem els lectors que imaginem i completem a partir de la nostra pròpia experiència. Autobiografia autoritzada és una bogeria de records, entretallats, potser manipulats (la memòria és traïdora) i té de rerefons una malaltia mental… La protagonista explica que té un trastorn de personalitat i mals de cap constants, cosa que li remou la vida i li afecta l’autoestima en un text d’extrema sinceritat, senzillesa, honestedat i naturalitat. Potser és un text dur, no ho negaré, però ens ajuda a entendre el comportament de certes persones que, potser per patir algun tipus de trastorn mental es veuen apartades de la societat i se senten soles… Recorda, en certa manera, l’obra naturalista per excel·lència de Narcís Oller: La bogeria (1899) pel tema, tot i que, en aquest cas, Autobiografia autoritzada és tot en primera persona. Som-hi! Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
