És una herba monocotiledònia de gran alçada d’origen sud-africà que escultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seves flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig, amb fulles de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent. Les flors estan formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell . El fruit és una càpsula que s’obrei per tres valves. S’adapta bé a tot tipus de sòl amb la condició de que sigui ric en nutrients. Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en endavant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades. És important que el substrat estigui ben drenat per evitar que es podreixin les arrels, i deixar que el sòl estigui sec abans de tornar a regar. És propaga per divisió, separant els fi llols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.
El nom científic d’aquesta planta està dedicat a l’esposa del rei Jorge III d’Anglaterra, la reina Carlota, afi cionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa ‘de la reina’ i el del gènere, Strelitzia, el del lloc de naixement de la reina Carlota, Mecklenburg-Strelitz. L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres. Els pol·linitzadors han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.
Pep Aguadé
Naturalista
