Tània Juste
Durant la primera meitat del segle XX, poques dones, i només les més agosarades es van atrevir a dir-se artistes i exhibir la seva creativitat. Inclús, algunes, van optar per fer-ho amagades rere un pseudònim masculí (només cal pensar en Caterina Albert i Paradís, Víctor Català). De fet, l’espai que ocupava la dona en aquella societat quedava lluny de l’àmbit cultural i artístic; estava lligada a l’àmbit biològic i familiar i aquests quefers li robaven massa temps. Quantes dones, doncs, van deixar morir la seva creativitat perquè ser artista no estava ben vist? I quantes, malgrat llançar-se a l’aventura, han estat silenciades pel cànon, simplement pel fet de ser dones?
Amor a l’art, de Tània Juste (Columna Edicions, 2021), guardonada amb el Prudenci Bertrana 2021, intenta donar resposta a aquestes qüestions. Si més no, reivindica la figura de la dona artista, de totes aquelles pioneres que —més que per oblit, volgudament— no apareixen als llibres d’Història de l’Art. De fet, Juste les reivindica de la mà (potser) de la seva alter ego, l’Olivia, una estudiant d’Història de l’Art a la Barcelona dels anys 70. Neta d’un antiquari —Boris Badia, amb una sensibilitat especial—, Olivia es trobarà de cop davant de l’autoretrat de Valèria Sans, una pintora avantguardista del París dels anys vint. I quin autoretrat! (Llegint-ne la descripció del llibre em ve al cap la frase de Frida Khalo: «soc la meva pròpia musa, el tema que millor conec, el tema que vull millorar»)… Doncs sí, l’autoretrat de Valèria Sans és un nu exuberant, que exhibeix el cos sense tabús i rodejat de símbols surrealistes. Una reivindicació de la bellesa i la independència de la dona, però també una obra d’art a l’altura dels millors artistes avantguardistes. Contemplant-lo, a l’Olivia, va sorgir-li una pregunta: com pot ser que mai ningú li hagi parlat de Valèria Sans?! Mirant-se’n l’obra, no pot copsar com una pintora d’aquell calibre pot haver caigut en l’oblit. I de la indignació, del tot arrauxada, en neix la voluntat de fer-li justícia…
Amor a l’art presenta dues trames, el vincle indissoluble de les quals és l’autoretrat. D’una banda, ens descobreix les vivències de Valèria Sans, mentre es mou entre els i les artistes parisencs dels anys vint. Tots hi són recollits, homes i dones, però, essencialment, Juste hi vol reivindicar les artistes que van obrir-se camí en l’art, malgrat tot. Val la pena llegir (i tafanejar!) les cartes de Valèria Sans, en què es despulla com a artista i com a dona… D’altra banda, però, de la mà d’Olivia, passegem per la Barcelona dels 70, pels carrerons obacs del Barri Gòtic i compartim, esclar, els anhels efervescents d’aquells universitaris en plena fase terminal de la dictadura. Una amalgama d’emocions, de vegades reprimides, expressades amb una narrativa loquaç. Un joc d’històries entrellaçades, que ens duen a resseguir el camí fins a atènyer l’empoderament femení. Ja ho deia Joan Brossa: «Veig l’art i la literatura com un possible eixamplament d’horitzons cap a la llibertat». Certament, a Amor a l’art hi ha un eixamplament d’horitzons cap a la llibertat… Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
