Procedent del sud d’Àfrica, aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferencia de la resta d’Aloes, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències.
Una altra diferència és que té les fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, amb dents als marges, i corbades cap a baix, reunides en una roseta.
Les flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles; floreix de desembre a març, amb flors de color roig ataronjat, tubulars. Fruit en càpsula que conté nombroses llavors. Tolera molt bé la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-40 C) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats, i regs setmanals només a l’estiu, i gens a l’hivern, ja que l’excés d’aigua la perjudica.
S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústicai necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions. Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’assequi la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.
En l’Orient, l’àloe es cultiva en jardins domèstics com un tractament de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d’irradiació d’Hiroshima que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d’Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigat des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció antibacteriana, antiúlcera, antiinflamatòria, anticancerígen, hipoglucemiant i d’altres aplicacions terapèutiques.
