L’escriptora italiana Susanna Tamaro ens regala aquesta novel·la, La tigresa y el acróbata (Seix Barral, 2017) -la darrera per a adults, segons ella mateixa confirma-, que és una delícia per als amants de les històries amb forta càrrega simbòlica, al final de les quals sempre hi ha una bona moral. De fet, La tigresa y el acróbata és una autèntica faula a l’estil més pur d’Isop. En ella, s’hi narra la llegenda d’un animal salvatge, la tigressa, que rebutja els seus orígens, per tal d’anar a conèixer món. En certa manera, decideix fugir de la seva denominada ‘zona de confort’ a fi d’autosuperar-se. Tanmateix, aquesta ‘aventura’ comportarà haver de superar diverses dificultats, entre les quals en destaca el fet que la nostra ‘tigressa’ haurà de viure en captiveri. Malgrat tot, aquest viatge li comportarà un creixement i un indubtable aprenentatge, del qual el lector formarà part. Sens dubte, aquest és l’objectiu bàsic i essencial de les faules: relat breu de ficció, en què els protagonistes són animals que parlen i amb un caràcter didàctic i ètic.
Tot i així, d’aquesta faula, la tigressa no n’és l’única protagonista de la història. L’home i no només en la figura de l’acròbata també hi és ben present: l’ésser humà és l’únic ésser viu capaç de matar per simple enveja, una idea que comporta una visió pessimista de l’home del segle XXI. En certa manera, Tamaro com ja ha fet en altres novel·les ens hi retrata el costat obscur i complex de l’humà, en què té cabuda un dels comportaments que més s’estén en la societat d’avui en dia: el cinisme.
Tamaro considera que l’home cada cop s’allunya més de l’entorn natural, que viu atrapat per les tecnologies i un món virtual, poc real i reclama aquest contacte amb la naturalesa, com una manera de retrobar-se amb un mateix. Amb una estreta relació amb la naturalesa i la zona de Trieste, al nord d’Itàlia, La tigresa y el acróbata podrien catalogar-se com El Petit Príncep de 2017, no només perquè la protagonista vulgui recórrer món, sinó també pel valor d’algunes de les afirmacions que s’hi recullen. Per posar-vos la mel als llavis, us en cedeixo una: “Hay paredes que se escalan con las manos y paredes que se escalan con el corazón. Igual que hay vidas que sólo conocen la monotonía de la llanura, y otras a las que continuamente se les exige subir. Tristes las vidas que nunca se topan con una pared”
