El Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR) acull fins al 22 de març una exposició de Meritxell Perpinyà Masip, titulada “Perimenopausa”. La mostra forma part del calendari d’activitats del Museu de Reus i s’inaugura aquesta tarda a les 18:00 h. L’acte comptarà amb l’assistència del regidor de Cultura i Polí ;tica Lingüística, Daniel Recasens, i de Meritxell Perpinyà.
Què en diu l’autora?
Insomni, fogots, ansietat, por, sequedat… Aquests símptomes, que han aparegut recentment en la meva quotidianitat, són el resultat de la pèrdua d’estrògens, la transició entre l’etapa fèrtil i la maduresa. No es tracta d’una malaltia, sinó d’una nova fase de la vida.
En una nit d’insomni, vaig sentir la necessitat d’expressar en primera persona les sensacions que m’estava provocant aquest nou cicle. La flaccidesa i la sensibilitat de la pell han estat, per a mi, les afectacions físiques més evidents. Així que vaig començar per aquí: em vaig retratar. Aquest va ser el primer pas. Acceptar el resultat visual va ser el segon i, sens dubte, el més difícil.
Durant els mesos següents, vaig anar fotografiant diferents parts de mi: el ventre, les cames, el coll, les mans, el rostre… Aquest exercici diari d’honestedat, a través de l’observació del meu propi cos, em va permetre reconèixer que una etapa de la meva vida s’acabava mentre una altra començava. Vaig començar a prendre consciència que estava vivint un procés d’envelliment, biològic i natural.
Al llarg de les meves caminades diàries, que em serveixen per calmar-me i poder dormir, observava el meu entorn amb atenció. Contemplava elements de la natura que em captivaven i em recordaven que també formo part d’aquest cicle. Analitzava altres espècies que, com jo, transitaven pels seus propis cicles vitals, però amb ritmes diferents: brots, arbres, fruits, flors que floreixen i altres que es marceixen, paisatges que evocaven imatges del meu interior. Horitzons difusos que oscil·laven com un pèndol entre l’ansietat i la serenitat més profunda.
Aquest projecte ha estat un viatge introspectiu sobre el procés de canvi i l’acceptació del cos. Fotografiar-me nua durant mesos m’ha ajudat a acceptar els signes de maduresa a la meva pell, entenent-la com una part física de mi que reflecteix el pas del temps.
Observar el pas del temps en el meu cos, de la mateixa manera que el percebo en la natura que m’envolta, m’ha servit per relativitzar i afrontar la por a l’envelliment i a la mort.
Perimenopausa ha trencat un silenci interior que la societat imposa amb els seus prejudicis sobre la menopausa. Vivim en una societat que es menysprea a si mateixa en associar l’envelliment amb la manca de plenitud i bellesa.
Meritxell Perpinyà Masip
Va néixer a Reus l’any 1972, on resideix actualment. És llicenciada en Química i ha cursat un Màster en Fotografia Documental.
Va iniciar la seva carrera professional al teixit industrial alemany, i després d’un temps va tornar a Catalunya per incorporar-se al complex químic de Tarragona. El 2005 va decidir abandonar la carrera científica per fundar la seva pròpia empresa de comerç i cultura, on treballa fins avui.
La fotografia ha estat una constant en la seva vida des dels anys noranta, convertint-se en el seu mitjà artístic i de recerca personal, complementari a la seva activitat professional.
A partir de 2010, va començar a formar-se regularment en l’àmbit visual, realitzant diversos cursos de fotografia, majoritàriament en el camp documental. Entre 2021 i 2022, va cursar el Màster en Nova Fotografia Documental a l’escola Labasad de Barcelona, on va desenvolupar un projecte final sobre la menopausa, dirigit per Toni Amengual, sorgit del treball en Noves Narratives dirigit per Laia Abril. De 2022 fins avui, continua la seva formació: Estratégias editoriales en la creación de discursos visuales amb Leo Simoes i Ros Boisier, Fotografía Participativa i Terapéutica impartit per Ainoha Valle i el curs de la PAAC, Eines de Comunicació i Professionalització per Artistes conduit per Joan Morey.
Amb una clara perspectiva feminista, els seus treballs es fonamenten en temàtiques sovint estigmatitzades, com la lluita contra els estereotips de bellesa, la menopausa o l’acceptació del pas del temps. Observa com les dones continuen teixint les relacions del seu entorn, moltes vegades plenes de sobrecàrregues i renúncies. Aquesta reflexió la porta a explorar aquestes qüestions a través de la seva pròpia experiència, però també a partir de les dones que l’envolten.
Utilitza la fotografia directa i austera per a reivindicar el respecte a envellir, encara que el fil narratiu del seu treball s’embasta amb un punt poètic. Aquest pas del temps que tant l’interessa queda gravat en la memòria d’un paisatge, l’escenari natural on tot succeeix, l’eix vertebrador de la seva fotografia.
És membre de l’associació Photo Km0, amb la qual participa en projectes col·lectius i col·labora en tasques de programació, organització i difusió de la fotografia al Camp de Tarragona.
