Caterina Pérez
Amb el mes de setembre, a quasi totes les cases, torna la rutina i el vaivé de l’anar amunt i avall: feina, escola, etc. emplenen la quotidianitat del dia a dia. I la lectura, la literatura passa a ocupar un segon terme: els llibres apareixen, de cop, flop!, a les pauses per al cafè, als viatges de tren o autobús i, especialment, a la tauleta de nit, just abans d’anar a dormir. I és en aquests espais de temps que s’insereixen enmig del dia a dia que el conte hi queda bé. Per l’extensió, no perquè els contes els puguem llegir amb un pim-pam i llestos! No! Els contes necessiten el seu temps, perquè, sovint, un cop acabats de llegir, ens descobrim encara donant-hi voltes. Ai! Ja ho deia Julio Cortázar, els contes deixen empremta: “la novel·la guanya sempre per punts, mentre que el conte guanya per knock-out”. I, sí, els contes de Ruderals, de Caterina Pérez (Godall Edicions, 2021), tenen un no-sé-què que ens remou, inclús, que fa mal, però que ens allibera.
Ruderals és un recull de contes d’aquells que cal mastegar i pair amb certa calma (cal rumiar-hi!) i que ens obre la porta a una sèrie de revelacions sobre la vida i l’entorn que, de vegades, ens poden ferir. Són relats humans i ben reals! De fet, ens presenta vides de personatges ben diversos, ben normals, espargits aquí i allà, que —com tothom— passen els seus bons i mals moments. Així és la vida… bonica, però de vegades complicada, canten Els Pets. D’aquí la metàfora del títol: Ruderals, nom de les plantetes (males herbes algú en diria) que creixen aquí i allà al marge dels camins, que necessiten poc per sobreviure i que, sovint, se’ns enganxen i se’ns entortolliguen (i si ens fessin caure, ens podríem arribar a fer mal). Doncs, així, igual que les ruderals, els personatges dibuixats per Caterina Pérez semblen fràgils —fins i tot, massa quotidians—, però, a poc a poc, després d’acompanyar-los en el seu periple, se’ns tornen perdurables. Són persones de carn i ossos que tenen aquell allò que ens fa fer el clic, que ens genera empatia i ens obliga a implicar-nos en la seva causa. Pérez en té part de la culpa: escriu tan bé i amb tanta delicadesa… Sí, les frases de Caterina Pérez tenen la cadència i els mots justos: els ingredients necessaris per captivar-nos i atrapar-nos.
A més, Ruderals reivindica la importància dels detalls —son aquellas pequeñas cosas, cantava Serrat— i ens recorda com n’és d’essencial tot allò que no es diu —tan difícil dir-nos les coses senzilles, canta Txarango. I és en aquests espais en blanc —en allò que hi és, però no es diu— en què hi cap la intuïció del lector que completa el sentit de la vida (la dels personatges i, qui sap, potser també la seva). I, entremig d’un univers de quotidianitat i somni, neixen el joc i la complicitat entre Pérez, els personatges i el lector… Els contes de Ruderals són com els petit-fours: que sempre ens tempten i entren bé. Per tancar aquest estiu, doncs, tasteu-los! Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
