Toni Pou
Ens agrada classificar. Els humans som així. I ho classifiquem tot. Inclús els nostres coneixements. I quan coneixem algú, li fem aquella pregunta tan absurda de: “I tu, ets de ciències o de lletres?”, com si les lletres no fossin una ciència o les ciències no necessitessin de coneixements de les lletres per progressar. Ens obsessionem, doncs, a separar les àrees de saber quan, en realitat, totes necessiten el mateix ingredient per proliferar: la creativitat! Com es van fer, si no, els grans descobriments (geogràfics o científics)? Amb grans dosis d’imaginació, esclar!
Italo Calvino ho tenia clar quan va afirmar que Galileu —el físic, el matemàtic del segle XVI— havia estat el millor prosista de la història.
Sense creativitat mai no s’hauria atrevit a observar la lluna i a canviar la concepció teocèntrica del món. Una gosadia, la de Calvino i la de Galileu, a partir de la qual el físic Toni Pou teixeix Si un dit assenyala la lluna (Anagrama, 2021), que, més que una novel·la, és tota una aventura: un procés de descoberta del plaer que genera el saber. Però no un saber qualsevol, sinó un de complet, rotund i analític, proporcionat alhora per l’aplicació del mètodecientífic i la descoberta de la literatura.
El narrador —un antic professor de física frustrat, amb grans dosis de curiositat— ho té clar: ciència i literatura s’originen en l’observació atenta, ingredient essencial per entendre el món. I després, arriba l’autoconeixement; és a dir, cal entendre el món per entendre’ns a nosaltres mateixos com a individus integrats en aquest món.
I això és el que Galileu va fer en la seva època! Un avançat al seu temps, la curiositat i imaginació del qual el van dur, en primer lloc, a construir-se un telescopi casolà i, després, a fer descobertes que van desmantellar algunes creences preestablertes.
Galileu va ser valent. Tant que, de fet, a Florència, encara s’hi conserva (i s’hi venera) el dit amb què va assenyalar la lluna. Momificat, esclar! Imagineu-vos si aquell dit deu ser important per a l’evolució de la història… D’aquí, el títol del llibre de Toni Pou. I el veurem, aquest dit, en una vitrina, en el viatge que el narrador ens fa fer fins a Florència, on visitarem la casa de Galileu i la biblioteca —perquè és en els llibres que hi ha una font important de coneixement—. I palparem el famós telescopi, quatre fustes atrotinades. Com s’ho devia fer Galileu amb un aparell tan volàtil? Per entendre-ho, anirem fins a Xile, a l’observatori astronòmic de Paranal i hi mirarem el cel i les estrelles… Un periple narrat amb una prosa dinàmica, amb tocs d’humor i alguna dosi de misteri, que ens engresca a continuar jugant al gat i a la rata per descobrir el que és realitat i el que és ficció. Entremig hi trobem fragments amb referències a cançons, a obres d’art, a sèries ben actuals o a escriptors d’èpoques diverses que continuen parlant
de ciència, perquè, indiscutiblement, l’art és una manera d’aproximar-s’hi i imaginar el progrés i el món del futur. Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
