aldTU, és un espai e curadoria (comissariat) i, un estudi de projectes artístics. aldTU (aldetu), és l’acrònim d’A l’alçada dels teus ulls. Una part molt rellevant del títol del projecte artístic personal, Performance (a l’alçada dels teus ulls/a l’alçada dels teus peus) Film, exposat a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus, l’any 2018. Com espai expositiu i de curadoria aldTU, és un espai
multidisciplinari, on tenen cabuda tots els referents de les arts visuals contemporànies. aldTU, vol posar en joc a través d’aquestes disciplines tres conceptes prototípics, tres eixos temàtics, molt lligats a la trajectòria com artista visual i curador, com són, el territori, la memòria i la performativitat, tots ells estretament relacionats:
El territori, desenvolupat a través de l’espai i la temporalitat. Des dels àmbits sonors i musicals, al paisatge, el lloc, el camp, a la noció de llindar, de marge. Així mateix com a medi i mitjà, d’un temps topològic hipertextual (internet).
La memòria, com a pràctica cultural i d’acció comunicativa del pensament, la paraula, la llengua, els llenguatges.
La performativitat, com a extensió de l’individu i la comunitat, el seu cos i, el rol que desenvolupa en cada símptoma.
Com estudi de projectes artístics, aldTU, és també la seu on configurar projectes artístics personals.
És en aquesta simbiosi singular, que aldTU, vol esdevenir un espai i agent articulador de referència al territori.
SOBRE EL CICLE
Les condicions idònies, és un primer cicle dedicat a promoure i, donar visibilitat a les petites comunitats amb les quals col·laboro habitualment. És des d’aquest aspecte col·laboratiu i, donades les condicions idònies, que puc oferir, un espai expositiu on normalitzar, els diferents projectes que es van succeint de manera regular en aquestes petites comunitats.
He volgut començar, amb un primer cicle de tres exposicions successives, pel que m’és proper, pel que comparteixo i compartim: un lloc i un temps, difícil i advers.
És en aquest passatge temporal, líquid i accelerat, que els artistes configurem plegats, estratègies i dinàmiques per poder manifestar experiències i, projectes artístics inversemblants, com els que podrem veure al llarg d’aquests tres cicles.
Treballar plegats, ens cohesiona davant un sector, el dels artistes visuals i agents articuladors, en perpetua inestabilitat i precarietat.
SOBRE L’EXPOSICIÓ
Quiza haya que pensar al sujeto contemporáneo y su tiempo desde la topología, más allá de la localización, más allá del tiempo lineal, en el tiempo de la ausencia.
Amb Arqueologies del present encetem el segon eix temàtic de l’espai expositiu aldTU, la memòria: com a pràctica cultural i d’acció comunicativa del pensament,
la paraula, la llengua, els diferents llenguatges: el material, l’audiovisual, l’hipertextual.
Manllevo el títol d’aquesta exposició, del llibre Heterocronías. Tiempo, arte y arqueologias del presente de Miguel Ángel Hernández-Navarro, (Cendeac, Múrcia 2008), un recull de textos amb una selecció acurada d’autors força heterodoxa, que com també les obres i projectes dels artistes d’aquesta exposició -una altra petita comunitat convivencial, -com la de l’anterior exposició Territoris
commutables-, transiten per la memòria des de punts de vista diferents i alhora confluents, una fina traça travessa totes les obres, on, experiència, acció i expectativa, se succeeixen no tan sols una rere l’altra, sinó totes al mateix temps: passat, present i futur, plegant-se, nuant-se, amb una simultaneïtat temporal, estratificada, topologica.
Un temps psíquic de mirades globals, un temps discontinu de mirades en conflicte, fetes de restes, d’excedents.
Albert Bayona a Piętro 8, conjuga la temporalitat amb diferents suports i sistemes d’enregistrament de material audiovisual, fet per aficionats, professionals o usuaris de xarxes socials, material procedent tot ell d’internet.
Enregistrat des d’un espai públic o privat, amb una mirada morbosa, provocadora o ingènua. Tot ell amb la voluntat de ser compartit i visionat.
La pràctica artística de Toni Giró posa l’accent en les dificultats implícites a la traducció, la qual, per mitjà de jocs de paraules i artificis visuals portats al paroxisme literal, revela la seva imperfecció i, en bona part, la seva impossibilitat. La traducció és, doncs, una al·legoria de les carències comunicacionals, sovint deliberades, que afecten l’esfera pública.
La caseta i l’hortet d’Enric Maurí, és un vídeo fruit del projecte: La caseta i l’hortet i el perill de la civitas autista. El projecte parteix de l’ideari de Francesc Macià: la caseta i l’hortet” i de com aquesta idea es perverteix principalment a partir dels anys seixanta a Catalunya i molt especialment a l’àrea del Montseny on les grans finques van ser urbanitzades i víctimes d’una
especulació salvatge, tot reduint de manera irreversible l’espai verd i agrícola.
Vanessa Pey a través de la imatge fotogràfica de gran format i del vídeo, crea representacions altament emotives que articulen els desigs i trastorns de la humanitat, de les arquitectures que ens sostenen, de les geografies sensorials que ens envolten. Mitjançant els arquetips, explora un rang d’emocions fortes: l’horror, la inestabilitat, l’atracció, la ràbia, la ira, el penediment, l’èxtasi, la desesperació.
Aureli Ruiz posa en acció, un dels referents que han configurat les seves instal·lacions: els afectes, la comunicació, els tòpics, els llocs comuns. Topologies totes elles disposades en un marc temporal i ficcional. La instal·lació li permet a l’artista crear les obres com a “dispositius cablejats”, amb interdisciplinarietat de tècniques, materials i mitjans com la manta tèrmica, Així les obres exposades, prenen un caràcter marcadament escènic i, tan bon punt ritual. Crear un estat de conflicte intern a través de les contínues remissions que les obres contenen”.
