Dulce Maria Cardoso
Molt ja se n’ha parlat, de la crisi dels quaranta! Teòricament és un punt d’inflexió en la vida. Aquell moment en què l’afectat se sent empès a fer una introspecció i reflexionar sobre què ha aconseguit ser fins aquell moment i si cal canviar-ho. De fet, malgrat que Miquel Martí i Pol escrigués “no s’esmena la vida ja viscuda”, sembla que la cultura occidental ens ha venut que als quaranta (si la vida i la salut ens són favorables) encara s’hi és a temps! Doncs, som-hi!
Aquesta, doncs, mal denominada “crisi” és una segona oportunitat i ha omplert pàgines i pàgines de novel·les amb protagonistes quasi sempre femenines. La primera que em ve al cap és l’Emma Bovary, de Flaubert. La majoria són dones normals, amb una feina, una vida, una família i una estabilitat, però que, de cop, se senten frustrades i necessiten reivindicar-se o reinventar-se. Com l’Eliete, la protagonista d’Una vida normal, de l’escriptora portuguesa Dulce Maria Cardoso (Més Llibres, 2020), que afirma: “El dia que vaig enganyar en Jorge per primer cop faltaven vuitanta-vuit dies perquè em veiés a mi mateixa al portal del cementiri de Vimieiro”… Veure’s a si mateixa. L’Eliete, de cop, s’adona que se sent sola i incompresa. Amb una mare enganxada a les novel·les de fulletó, amb qui no encaixa, i una àvia que cau i es trastoca, no té referents femenins amb qui parlar. I el marit? I les filles? S’amaguen rere comptes de Facebook i el whatsapp, que són els mitjans a través dels quals més es comuniquen.
Emoticones. Frases breus, però buides d’afecte… Tot plegat aboca l’Eliete a la “crisi dels quaranta”. La culpa? Les circumstàncies i, esclar, aquestes relacions interper- sonals que es refreden per l’ús (i l’abús!) de les noves tecnologies. No anem bé, doncs. Per això, l’Eliete acaba per buscar consol en el Tinder (una altra xarxa social!), per si hi co- neix aquell “príncep blau” que la faci sentir realitzada i rejovenir. En el fons potser no és sexe ni experiències eròtiques el que vol, sinó recuperar la vida ja viscuda i refugiar-se en una infantesa i adolescència que realment van ser plenes de felicitat. Això sí: no ho vol fer sola… Però, de sobte, l’ombra de Salazar, el dictador portuguès, irromp en la seva vida: “Jo soc jo i en Salazar a prendre pel cul. Un dictador governa Portugal gairebé mig segle i en passa gairebé mig més des que es mor fins que apareix a la meva vida”.
Dulce Maria Cardoso té un estil d’escriptura dinàmic, expressiu, que enganxa i ha sabut copsar la realitat que l’envolta. Així ha teixit La vida normal, un text tan actual que espanta, perquè retrata en molts punts persones que potser coneixem. Això sí, ho fa amb una certa ironia.
D’altra banda, cal destacar que, amb tota la naturalitat del món, Cardoso aconsegueix convertir la quotidianitat en literatura i reivindicar la dona normal, aquella que, malgrat les adversitats socials, culturals i familiars, continua sent forta, lluita per millorar i no es deixa seduir pel victimisme… Bona lectura!
