Jeanette Winterson
Hi ha un Mary Shelley va escriure el 1816 Frankenstein o El modern Prometeu, en què, el metge Víctor Frankenstein s’obsessiona a voler trobar la fórmula per donar vida a un cos inert. De ben segur que n’heu vist múltiples il·lustracions i/o representacions, per la qual cosa no cal que us n’expliqui gaire cosa més. Ara bé, cal ressaltar que Jeanette Winterston —escriptora també anglesa, autora de Frankissstein (Edicions del Periscopi, 2019), traduïda al català per Dolors Udina— considera Shelley una visionària. De fet, va preveure amb 200 anys d’antelació que els científics algun dia serien capaços de donar vida a elements inerts.
Per això Winterston ha lligat Mary Shelley i la ciència a la seva novel·la Frankissstein i ens trasllada al segle XIX, moment en què comença la gènesi del Frankenstein. Ara bé, lliga la història de Mary Shelley, amb uns fets situats al present, a l’Anglaterra del post-Brexit: la Dra. Ry Shelley, una transsexual, s’enamora de Víctor Stein, un investigador amb comportaments psicòtics que proclama la transformació del món gràcies a la intel·ligència artificial. Winterston, doncs, juga amb dues realitats i estableix paral·lelismes clars entre Frankenstein i Frankenssstein (picades d’ullet que, val a dir-ho, van més enllà del títol o dels noms i cognoms dels personatges). És, per tant, un joc clar d’intertextualitat.
Mary Shelley es converteix així en protagonista d’una part de la trama. Ens narra en primera persona què la va dur a escriure Frankenstein, una obra que neix d’una juguesca durant una estada de Mary i Percy Shelley a Suïssa, en què, acompanyats de Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont, van organitzar un concurs de textos de caràcter gòtic. Mary Shelley se’ns hi presenta com una dona jove, amb empenta i, sobretot, marcada per la complexitat dels esdeveniments que ha hagut de viure. La seva veu narrativa té un marcat to poètic, del tot volgut per l’autora, que intenta representar així la llengua pròpia d’una escriptora del segle XIX. Ara bé, aquest estil contrasta amb la manera d’expressar-se de Ry Shelley, que, en ple segle XXI i convertida en símbol de la transformació voluntària del cos —recordem que és transsexual—, utilitza un llenguatge molt més dinàmic, perspicaç i, inclús, crític i mordaç.
Malgrat això, les dues protagonistes, volgudament femenines, intercalen les seves històries (segons el subtítol del llibre “històries d’amor”), reflexions i confessions, acompanyades de molt de diàleg. Aquest fet atorga dinamisme a la lectura (un dinamisme i vitalisme que, probablement, emana de la personalitat de Winterston). La història de Mary Shelley és realment curiosa, amb moments de gran intensitat; però no hem de menystenir les aportacions de la Dra. Ry Shelley, que fa reflexions interessants sobre l’home, com element dual entre identitat i corporeïtat.
