Geovani Martins
El Brasil és un país extens, divers i multicolor, conegut per l’alegria del Carnaval, l’energia de la samba, el colorit del seu futbol, però també per les diferències de classe i la misèria que hi ha especialment en les faveles. Barriades silenciades, deixades a la mà de Déu, que, tanmateix, amaguen històries extraordinàries.
Amb el sol al damunt (Més Llibres, 2019), de Geovani Martins, és un recull de tretze relats
que ens retraten experiències de vida d’alguns joves d’aquests barris tan estigmatitzats i marcats per la presència de la droga, la discriminació, la violència, la corrupció i la por. Martins, que coneix de prop aquesta realitat —de fet, va créixer al barri carioca de Bantu—, no escatima cap d’aquests elements en les seves històries i ens els posa davant dels ulls de la mà d’uns personatges de carn i ossos, ben reals i espontanis. D’ells, en coneixem les il·lusions frustrades, les angoixes i aprenem que, sovint, es mouen entre l’amor i l’odi vers la seva dissort.
Certament, les faveles són la seva penúria, però alhora la seva llibertat.
Una llibertat basada en la llei del campi qui pugui, que genera irremediablement un apego al seu lloc d’origen; un sentiment d’identitat, de pertinença i de comunitat, que els evidencia que no estan sols.
La unió fa la força (diuen), cosa que els obre la porta a una llum d’esperança. Martins té un estil personal explosiu, caracteritzat sobretot per l’ús d’una llengua pròxima a l’oralitat, que recull el registre propi dels oriünds de les faveles. Una llengua plena de girs lèxics i expressions vulgars a la qual no estem gaire habituats en literatura europea, però que, en el fons, és una marca més d’aquest sentiment de pertinença a les faveles. Sens dubte, és l’ús d’aquesta llengua que atorga a la veu del narrador (de vegades en 1a persona i d’altres en 3a) encara més força, autenticitat i, sobretot, sinceritat.
Units, narrador i personatges viuen sempre amb el sol al damunt, no en poden defugir: és el seu destí. El sol, present en totes les tretze històries, es converteix així en una arma de doble tall.
Amb tots aquests ingredients, Martins teixeix unes històries intenses, amb finals ambigus. Unes trames que malden entre la crònica i la novel·la negra, que conten fets colpidors, resultat de les memòries d’adolescència del mateix autor tamisades sempre pel sedàs de
la seva imaginació.
Tot plegat crea un retrat realista de les històries certament extraordinàries dels habitants de les faveles. És així com Martins els ha donat veu, els reivindica i els dignifica. Bravo!
Va, conegueu els habitants de les faveles. Animeu- vos-hi. Us els acabareu fent vostres, perquè Amb el sol al damunt fa impossible restar-hi indiferents.
Bona lectura!
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
