En l’àmbit de la literatura catalana ha triomfat molt en els darrers anys la literatura de caràcter realista que explica les vicissituds d’una generació que habita més aviat la ciutat; de fet, sembla que últimament ens costa deixar-nos endur pel realisme màgic i la fantasia, com si, engolits per la rutina, els adults visquéssim d’esquena a la imaginació.
Per tant, és fàcil de deduir que, en literatura catalana, no tenim gaires mostres recents de realisme màgic, és a dir, aquell gènere que introdueix elements fantàstics o sobrenaturals en narracions de caràcter realista i els hi inclou com a elements de la quotidianitat. Qui sap! La qüestió és que Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019) és
l’hereva d’una tradició que en literatura catalana té un màxim exponent en Pere Calders.
Benvinguda sigui Canto jo i la muntanya balla! Un relat sorprenent, del qual són protagonistes animals, entorn natural, bruixes…, i també, és clar, persones i, inclús, alguna després de la mort. Solà, amb un estil carregat de poesia —de fet, ella és poeta—, entrellaça realitat, història, folklore narratiu i fantasia en aquest relat que arrenca amb la mort tràgica i inesperada del Domènec en un indret muntanyós entre Camprodon i Prats de Molló. En Domènec és travessat per un llamp enmig d’una tempesta. Una mort sobtada que trasbalsa els habitants de la zona i no només els humans… i que no pot deixar d’anar acompanyada de relats imaginaris. De fet, vulguem o no, la mort, en totes les seves representacions, és present arreu i inevitable —ningú no se’n pot escapar—. I, de fet, és la
mort l’únic element que ens ajuda a valorar i entendre el sentit real de la vida… Una mort que es repetirà uns anys després amb l’Hilari, el fill del Domènec…
Canto jo i la muntanya balla és la narració de l’evolució dels personatges —humans o no— que conviuen amb aquestes dues morts: la Dolceta, que explica les llegendes de quatre bruixes penjades; o la Sió, que puja tota sola la Mia i l’Hilari a can Matavaques… I un entorn boscós, salvatge —paradisíac i misteriós a la vegada, que inspiraria qualsevol dels autors del ruralisme del Modernisme de començaments del segle XX, com Raimon Casellas o Víctor Català… Un escenari situat a la frontera, que no pot esborrar el pes de la història i haver vist passar tants exiliats republicans cap a la llibertat… Tots aquests elements s’integren en un calidoscopi de perspectives de personatges varis i de moments deliciosos, amb descripcions minucioses, fins i tot bucòliques, que barregen inevitablement realitat i
ficció. Farcida de fragments que conviden a ser rellegits en veu alta, Solà ha creat una teranyina que captiva, com fan les dones d’aigua o les bruixes que ronden els vorals i que sobrevolen la trama. Què? Pugem a la muntanya a veure què hi passa?… Va, anem-hi! Us
ben asseguro que el que hi trobareu us seduirà.
Bona lectura!
