Jordi Vall, Carles Pitarch i Josep Lozano
Els dies 1 i 2 de juny el Bravium Teatre acull l’estrena de la producció pròpia ‘No et preocupis, ulls blaus’, obra dirigida per Jordi Vall i protagonitzada per Carles Pitarch i Josep Lozano. Parlem amb tots tres sobre aquest muntatge…
Què es trobarà l’espectador de ‘No et preocupis, ulls blaus’?
Un espectacle on podrà veure instants abans del suïcidi de Kurt Cobain. Un Kurt Cobain acabat, en els seus últims moments abans de disparar-se un tret. En aquest espectacle
es troben dues generacions ben diferents com són la del mateix Cobain i la de Frank Sinatra que no tenen res a veure entre si però que en el fons tenen moltes coses en comú. Tot el que l’espectador sentirà sobre Kurt Cobain és real, podríem dir que és una obra
documental.
Què tenen en comú els dos protagonistes?
A part dels ulls blaus, una infantesa molt complicada, les seves adiccions a una droga (alcohol i heroïna), els dos es van fer molt famosos i l’espectador descobrirà quina era la
vida d’un i altre i en veurà les connexions. El seu punt en comú és la fama i l’èxit.
També la seva imatge; de cara en fora donen una imatge de fortalesa, de
caràcter, però en el fons són com la resta de mortals i tenen més debilitats que fortaleses. El seu èxit amaga les debilitats que tenen les persones que hi ha darrera d’aquests personatges.
Com es fa per posar-se en la pell d’aquests dos mites?
És molt complicat. El Jordi ens ha passat moltíssima informació perquè ens la miréssim i també s’ha fet un extens treball de recerca sobre la vida de cadascú; des del seu naixement passant per tot el seu recorregut vital: drogues, concerts, fama, dones… Hem intentat copsar la seva essència tant gestualment com en la seva manera de parlar i
expressar-se. No intentem imitar els personatges, això és molt perillós i més amb
dues figures mundialment conegudes.
Quina és l’essència de cadascú?
Kurt Cobain té una essència molt deprimida, el que més denota el seu estat, més en l’obra, amb una forta sobredosi i a punt de treure’s la vida. Frank Sinatra va aconseguir la fama fàcilment i semblava molt segur de si mateix. Explotava la vida i la vivía al màxim però la
seva debilita és la por a la soledat i per això busca constantment el reconeixement del públic.
Quin pes té la música?
Aquesta obra no és un musical, només s’interpreten dos temes. El pes de la història és la recerca del per què del sentit de la vida que es planteja Kurt Cobain; una persona que no s’ha adaptat a la ràpida fama que va aconseguir. Sent feble com era no va saber com gestionar-la, amb l’afegit de la influència de la seva dona, Courtney Love, que és qui l’aboca al món de les drogues. La música és una part del text, és la connexió entre els dos: el coneixement i l’admiració mútua.
A qui està adreçada?
És un text que parla de Kurt Cobain mitjançant Frank Sinatra. Està adreçat als fans de Cobain però la figura de Sinatra també atrau. Parla de les misèries i debilitats de dues personalitats conegudes però no cal ser-ne fan per gaudir del text. Si t’agrada el teatre
t’agradarà l’obra. L’autor ha construït el text com un trencaclosques i sobretot, tractant-se d’un drama, sap dosificar molt bé els apunts còmics, que també n’hi ha. Arribarà a tot tipus
de públic.
Què dirieu al públic?
Que pot descobrir aspectes de dos personatges que per si sols ja són un motiu per
venir al Bravium.
