El Museu de Reus Salvador Vilaseca dedica una exposició a la guerra del Rif, a partir de la història de “Macià Ferrando Roca. Un reusenc a la guerra del Rif (1923-1924)”, que s’inaugura aquest dijous dia 28 de març, a les 19:00 h. L’exposició mostra el recorregut vital que va protagonitzar Macià Ferrando Roca durant la seva participació a la guerra. Es pot visitar de 10:00 h a 14:00 h, i de 17:00 h a 20:00 h, de dimarts a dissabtes. També tothom que ho desitgi pot sol·licitar una visita comentada trucant al telèfon 977 010 660 o bé al correu electrònic info@reuscultura.cat.
L’autor, que per la seva formació va ser destinat al camp d’aviació de Nador on feia de mecànic d’avions, va saber captar amb la seva càmera diversos aspectes d’aquell conflicte, en funció de l’ús que volia fer de les imatges.
D’una banda, una part important eren fotografies que enviava a la seva família, entre les quals hi destaquen paisatges dels llocs que visitava, el dia a dia a la feina o el seu temps lliure. També va fotografiar escenes amb la població civil o detalls que li cridaven l’atenció.
D’altra banda, una segona part de les fotografies que va realitzar mostren una visió més íntima del que estava vivint, des dels moments compartits amb els seus companys a imatges dels llocs tristament coneguts per les derrotes o massacres que hi havia sofert l’exèrcit.
Per tal de contextualitzar la visió de l’autor, en l’exposició s’hi han introduït textos que relaten el que va succeir, ja que, com a mecànic d’avions, sempre va estar lluny de la primera línia, i per això les imatges no reflecteixen la duresa d’un conflicte sagnant que va tenir la major part de la societat espanyola en contra.
El conflicte
Al començament del segle XX, el regne d’Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica, amb la voluntat de competir amb les potències europees. A més, els militars espanyols estaven obsessionats per recuperar el prestigi perdut el 1898, quan les darreres colònies americanes s’havien independitzat.
Així, el 1904, França i Espanya es van repartir la seva zona d’influència al Marroc i, dos anys després, amb el Tractat d’Algesires, la comunitat internacional els legitimava a fer-ho, tot donant pas a l’ocupació efectiva del territori, que s’inicià el 1907.
La zona que es volia ocupar tenia poc valor econòmic –només unes quantes mines de ferro a les muntanyes del Rif–, fet pel qual aquella aventura no va ser mai gaire ben vista per la societat espanyola. A més, la resistència va ser dura i, el 1909, esclatà la guerra de Melilla, en la qual les tropes espanyoles van sofrir una derrota important –al Barranco del Lobo– i amb greus repercussions per a la política espanyola.
El 1912, l’Estat espanyol va establir el Protectorat Espanyol del Marroc, que suposava el control d’uns 20.000 km². Aquest procés de colonització implicava que tot el poder polític, econòmic i militar restava en mans de la metròpoli i només es mantenien –tant sols formalment– les estructures de poder preexistents, tot i que a la pràctica no tenien gaires competències –tot exceptuant determinades qüestions religioses.
L’ocupació del territori va topar amb una forta resistència local i es van produir diverses revoltes. El 1913, es van haver d’enviar cinquanta mil soldats més. Mentre durà la primera guerra Mundial (1914-1918), Espanya va voler evitar conflictes amb les altres potències i va aturar l’ocupació del Marroc.
Acabada la contesa internacional, s’inicià de nou l’avanç, fins que el 1920 hi van haver diverses revoltes i l’any següent va començar un nou enfrontament, la guerra del Rif (1921-1927).
L’ocupació per part de l’exèrcit colonial espanyol va comportar una forta resistència de les tribus rifenyes que –a partir del juny de 1921– es van revoltar.
El cap dels que lluitaven per alliberar la seva nació de l’ocupació fou Abd el-Krim, un membre de la tribu dels Beni Urriaguel que va evolucionar des de la col·laboració amb les autoritats militars espanyoles de la comandància de Melilla fins a encapçalar una guerra d’alliberament nacional que, el 21 de juliol, vencia els espanyols a Annual.
En aquesta primera etapa, que durà fins a la primavera de 1924, l’exèrcit espanyol va patir diverses derrotes i –fins i tot– van perillar ciutats com Melilla o Tetuan.
Fou en aquest moment que Abd el-Krim organitzà l’Estat de la República del Rif, on es recaptaven impostos, es construïen carreteres o s’organitzava un cos armat que impartia justícia entre la població civil.
La segona etapa del conflicte, des de la primavera de 1924 fins al maig de 1926, suposà la derrota dels rifenys, que van veure com francesos i espanyols els atacaven per diversos fronts.
Per tal de salvar la vida, el líder rifeny es lliurà als francesos, ja que pensava que les autoritats espanyoles es voldrien venjar.
Macià Ferrando Roca
Nascut a Reus el 27 de setembre de 1901, Macià era fill d’una família burgesa de la ciutat. Va estudiar batxillerat a l’aleshores anomenat Instituto General y Técnico de Reus. Un mica més tard del que li hauria tocat, per la seva delicada salut, emprengué els estudis universitaris a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
En aquell temps, però, s’havia de complir amb el servei militar, ja que ni la salut ni els estudis li van valer per deslliurar-se’n.
Així, el 1923 i el 1924 va ser enviat a l’Àfrica per a complir amb el seu deure tot lluitant a la guerra del Rif.
Els dos cursos d’enginyeria li van valer per a ser l’encarregat del taller mecànic que reparava els motors dels avions militars a Nador.
Si una guerra ja és difícil de superar per si sola, Macià Ferrando Roca va veure com –en tornar– la Dictadura de Primo de Rivera li truncava la carrera acadèmica. Mentre ell lluitava, les autoritats van anul·lar els seus estudis, fet el que l’obligava a començar-los de nou. En Macià, però, va decidir tornar a Reus i continuar amb el negoci familiar de majoristes de pesca salada.
De nou a la seva ciutat, es casà amb Teresa Rovellat i Fusté, amb qui va tenir tres fills, el Josep, la Teresa i la Francisca.
Macià Ferrando i Roca moria el 31 d’agost de 1985, pocs dies abans de fer els 84 anys.
