En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les seves fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, essent de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.
La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, alolèrgies … S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres
flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera.
La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Com oblidar la famosa cançó de Cecilia que “…como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas”!
