A finals d’agost, quan veiem que les vacances se’ns acaben, sempre és un moment crucial de l’any, perquè sembla que ens convida a fer plantejaments nous i a prendre decisions “del tot meditades” que poden reconduir (suposadament!) les nostres vides. I tot hi té cabuda, en aquests nous propòsits d’inici de curs: des de començar a estudiar xinès a apuntar-se al gimnàs, fins a proposar-se tenir un fill. La qüestió és tornar a la feina amb la sensació que les vacances ens han enriquit i ens han permès refer allò de la nostra vida que no ens feia el pes. Tanmateix, no només el setembre és un mes de nous propòsits: també hi ha Cap d’Any -que fa renéixer cada 365 dies aquelles fites cícliques que no acabem mai complint- i, especialment, per què no dir-ho, la proximitat de l’edat dels quaranta…
Si no puc volar , d’Estel Solé (Rosa dels Vents, 2016), està protagonitzada per l’Ànnia, que voreja ja els “fatídics” quaranta i veu com el seu món s’ha ensulsiat de cop: s’acaba de divorciar; s’adona que ja no és la sílfide que era anys enrere; no troba feina estable (de fet, es dedica a passejar gossos, malgrat que és periodista); viu amb el seu avi (“l’home de la meva vida”, p. 18), i, a més, per reblar el clau, li han detectat una malaltia, l’endometriosi, que fa complicat que pugui tenir fills. Per tot plegat, el seu estat anímic cau en picat. Ara bé, en moments de crisi personal, només hi ha dos camins: o ensorrar-se del tot o lluitar per seguir endavant. Potser empesa per un secret del seu exmarit que descobreix causalment dins d’una caixa durant el
trasllat (“Tard o d’hora els mentiders ensopeguen amb la desagradable pedra de la veritat”, p. 11) o potser per la força que li inculca el Max, el seu millor amic, l’Ànnia decideix acarar els problemes i escarrassar-se a trobar el seu lloc en la societat actual. Sens dubte, el tema de la infertilitat és clau en la trama, i l’autora, que pateix endometriosi, l’encara per treure’l a la llum. Ella millor que ningú és conscient de la desesperació i la soledat que senten les afectades per aquesta malaltia, la qual sovint es porta en secret, perquè, en la societat actual, encara sembla un malefici que una dona no pugui (o vulgui) tenir fills… Solé, o més ben dit, l’Ànnia es converteix, doncs, en baluard d’un grup de dones que malden per trobar en el seu entorn comprensió i solidaritat. Si no puc volar , escrita en primera persona (cosa que facilita a Solé la identificació amb la protagonista i alhora permet al lector sentir més empatia amb l’Ànnia), també ens regala moments d’humor. En certa manera, l’Ànnia no deixa de ser una Bridget Jones a la catalana, amb el seu tarannà esperpèntic, però ple de sensibilitat, que ens robarà més d’un somriure. Ja sabem que la vida, per dura que sigui, cal prendre-la amb amor i humor: amor per entendrela, però sobretot humor per aguantar-la.
Així, doncs, Si no puc volar
presenta una trama original, fresca i punyent a la vegada, farcida de personatges del tot humans, als quals potser un fet a l’atzar els canviarà la vida. Els deixareu sols en aquest instant tan crucial?… Bona lectura i, sobretot, bons propòsits d’inici de “curs”!
