Malgrat que a algunes editorials els costa publicar contes, potser és el gènere que més s’adequa al ritme vital actual per la seva brevetat, la seva frescor, aquells girs temàtics, aquells personatges fugaços… No tots els escriptors tenen la gràcia o la traça per escriure’n ni tots els contes ens enganxen, però, quan algú publica un bon recull de relats, val la pena no deixar-se’l escapar. Jordi Puntí, tot i que ara és prou conegut per la seva trajectòria com a novel·lista, en els seus orígens com a escriptor va publicar contes.
I ara, quinze anys després, afortunadament hi ha tornat, amb la publicació d’Això no és Amèrica (Empúries Narrativa, 2017), un recull de nou textos, alguns dels quals l’autor ja va escriure l’any 2002, però que ha refet i ha adaptat per tornar-los a publicar en format llibre.
El títol ja ens deixa clar que això no és Amèrica. I, de fet, aquest títol probablement ens pot aportar una visió pessimista del que succeeix en els textos i, fins i tot, ens pot semblar un títol crític. Si això no és Amèrica, potser, a la vida real, no hi passa el que veiem a la gran pantalla o el que ens expliquen que passa als EUA… Llàstima!
Tanmateix no és ben bé així:
Això no és Amèrica duu el títol en al·lusió a la cançó de David Bowie i Pat Metheny This is not America, perquè, si un punt en comú tenen els nou contes és que en tots ells, en un moment o altre, hi apareix la música com a ingredient indispensable.
La fusió entre música i literatura acostuma a ser un element explosiu… probablement
perquè, com va assegurar l’escriptor Jaume Cabré en una entrevista sobre la seva novel·la Jo confesso, música i literatura són les dues arts més totals i, sovint, inseparables. Així mateix, tots els personatges que protagonitzen les històries són solitaris, que han viscut situacions de parella o de convivència complicades, abocats a crisis econòmiques i personals importants, i que, com a acte de rebel·lió, busquen fugir d’allò que els oprimeix per anar a la recerca de noves experiències vitals. Individus molt de pel·lícula, que volen sortir de la famosa “zona de confort” i que volen per ser aventurers.
Se’n sortiran?… A les pel·lícules, normalment sí… I aquí? Qui sap… Puntí usa un estil carregat de gràcia, que denota complicitat amb els ambients típics i tòpics de les telesèries americanes més sòrdides, que descriu amb tocs d’humor que no deixen el lector indiferent. Tot plegat ens garanteix una lectura fresca, àgil, actual, que farà plantejar-se al lector què tenien de certs els grans mites del cinema o les telesèries americanes del segle XX, especialment aquells personatges aspres, somiadors, però en el fons fràgils, amb pors i ressentiments i carregats de nostàlgia… Ja ho diu la cançó de Bowie i Metheny:
«A little piece of you / The little piece in me / Will die / For this is not America. / There was a time / a wind that blew so young / for this could be the biggest sky / and I could have the faintest idea / for this is not America… This is not America»…
Mònica López Bages
Filòloga Catalana
