‘Anatomia de les distàncies curtes’ de Marta Orriols

Escriure contes no sempre és fàcil, perquè en un conte, amb poques paraules i poques línies, cal mantenir-hi l’emoció del lector i, sobretot, sorprendre’l amb un final inesperat. Provocar girs sobtats en la trama, sense trencar el ritme de lectura, no és fàcil. Potser per això molts dels grans contistes han preferit escriure històries basades en mons irreals…

D’altra banda, en un llibre de contes, cal que hi hagi una coherència amb l’estil que no faci sentir al lector que més que un recull és una amalgama de pedaços; però alhora també és cert que hi ha d’haver la dosi adequada de diversitat temàtica, de vivències i de personatges, que faci gaudir el lector d’experiències diferents. Així no tindrà mai la sensació d’estar llegint sempre la mateixa història…

De fet, per aconseguir-ho, una bona manera pot ser inspirar-se en la vida quotidiana, perquè, la vida, per avorrida que ens sembli, és farcida de moments varis, que, malgrat ser quotidians, tenen molt de literaris. Això és el que ha fet Marta Orriols en el seu recull Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi, 2017), un llibre de dinou contes que relaten situacions normals, habituals, que tots i cadascun de nosaltres podem haver viscut. L’èxit de l’autora ha estat saber transformar aquests instants en quelcom literari i regalar-nos contes en què la màgia no rau tant en el que s’hi explica, sinó en com s’explica. És la força de la paraula: pròpiament literatura.

Orriols usa un estil directe contingut i elaborat, cosa que fa veritat aquella sentència de l’escriptor espanyol Baltasar Gracián “Lo breve si bueno, dos veces bueno”. Les seves històries estan farcides de personatges de carn i ossos, d’aquells amb què, sens dubte, els nascuts els anys 70 ens hi podem sentir identificats. És això el que busca el lector actual: les sèries ja ens donen ficció al màxim. De vegades, necessitem literatura en què aferrar-noshi, basada en allò comú i real. Agraïm, doncs, la presència de personatges que no tenen por d’enfrontar-se a situacions adverses o problemes que s’han de resoldre, potser no sempre amb èxit, perquè, en el fons, això és la vida. I, sobretot, és un recull de textos que reivindiquen la necessitat d’estimar el que es fa, saber rompre la rutina i oblidar la por de ser jutjats, sempre que s’actuï a consciència. Anatomia de les distàncies curtes reivindica en quasi tots els contes la necessitat de mirar de cara la vida i, sobretot, deixar fluir els sentiments… Gaudiu-ne!

Mònica López Bages
Filòloga Catalana