Quan canviem d’any tot són bons propòsits. Sembla que el canvi de dígit ens convidi a reflexionar sobre qui hem estat fins aleshores, qui som i què anhelem per a l’endemà. Ara bé, també és cert (reconeguem-ho, encara que ens costi) que molts d’aquests propòsits s’esfumen a mesura que passa l’ebullició i l’engrescament de la celebració del canvi d’any…
Potser conscient d’això us recomano que durant aquest gener conegueu l’escriptora escocesa Ali Smith, de la qual podem llegir en català la novel·la Com ser-ho alhora, gràcies a la magnífica traducció que ens n’ofereixen Dolors Udina i Raig Verd Editorial. Com ser-ho alhora ens convida a plantejar-nos qui som, a concebre la relativitat de molts dels nostres pensaments i, fins i tot, a copsar com n’és d’eteri el concepte espaciotemporal de l’ara i aquí. Però, sisplau, que això no us espanti! Certament (no us enganyaré), Com ser-ho alhora té una trama complexa, però també ve acompanyada d’un fet insòlit que tempta qualsevol lector amb ànsies de ser reptat durant la lectura: la novel·la està dividida en dues grans parts (‘La càmera’ i ‘Els ulls’), però el lector, aleatòriament, pot decidir per quina de les dues començar (això no passa quasi mai i no em negareu que és motivador). Sens dubte, aquest únic fet ja emfasitza la idea de la relativitat. Malgrat això, les dues parts es complementen, ja que estan lligades per una sèrie d’elements que les cohesionen: tot i que, d’entrada, ens podem pensar que són els personatges, en realitat, són molts dels seus sentiments i alguns dels esdeveniments que s’hi succeeixen.
Així, doncs, en ‘La càmera’, coneixem la George, una noia adolescent que ha perdut recentment la mare. Una mare amb molta personalitat, activista política i amb les idees clares, que ha engen- drat una filla curiosa que amaga la seva femineïtat rere un nom de noi. La George, en el seu dol, busca teixir lligams amb la mare a fi de no perdre-la
definitivament i la troba en el record perpetuat en la contemplació d’un quadre d’un museu de Londres pintat pel pintor renaixentista italià Franchesco della Cosa, que és el personatge principal de la part ‘Els ulls’. Tanmateix, el vincle entre la George i Della Cosa no és només la pintura, sinó que, a pesar que els separen cinc segles, han passat per circumstàncies vitals paral·leles que generen emocions similars. D’altra banda, de la mà de Della Cosa, copsarem quina és la funció veritable de l’art i anirem fent salts temporals del passat al present, per veure que, malgrat els grans canvis que hi ha hagut a la societat en els darrers cinc- cents anys, entre la George i ell, hi ha quelcom que perdura i que és ben vital.
Ali Smith, doncs, ens convida a viure la lectura d’una manera diferent i ens hi fa treballar, fet que, irremeiablement, ens hi acaba enganxant, com si fóssim una part implicada en la història. Sense por i amb ambició, ens convida a jugar-hi i a entrar en un món d’antònims que coexisteixen i es refermen mútuament. Tan sols cal que els lectors, intrèpids, ens avinguem a fer-hi casar totes les peces d’aquest trencaclosques i així, probablement, ens acabem replantejant qui som… i com hem arribat a ser-ho. Bon any 2016 i bona lectura!
